El gran debat i el partit pendent
MadridAcabi com acabi, aquesta campanya serà recordada durant molt de temps, perquè està resultant certament original. Ho és en part pel paper dels mitjans de comunicació, en especial els audiovisuals, per la intensitat amb la qual han estat buscats com a escenari pels protagonistes de la lluita pel vot. I també per la rellevància que, en aquest context, ha adquirit el debat d'aquest dilluns vinent entre Sánchez i Feijóo. Hem sentit a dir molts cops que els debats mouen molt poca cosa. Però aquesta vegada les circumstàncies són diferents. Els dos candidats a presidir el futur govern s'hi juguen molt en el debat de dilluns, que tindrà una gran audiència, perquè d'entrada tothom voldrà formar-se un criteri sobre com ha anat en general, qui ha estat millor i qui ha ensopegat, potser fins i tot greument.
A Espanya encara hi ha una tradició escassa sobre aquest tipus d'enfrontaments. Però ja hi ha una experiència suficient per adonar-se que cal cuidar molt la preparació d'un cara a cara. S'acaben de complir trenta anys del primer debat entre Felipe González i José María Aznar, del que el primer va sortir apallissat precisament per creure que seria un passeig. Aquest cop els equips de campanya estan preparant els candidats –sobretot en el cas de Feijóo– com si es tractés de boxejadors. S'estudien els vídeos de l'adversari, s'analitzen els seus punts dèbils, es fan fitxes de cada matèria per compondre frases que puguin resultar contundents i que el candidat ha de tenir gravades al cap com un opositor per llançar-les en el moment oportú, si pot ser en el minut de màxima audiència.
Que lluny queden aquelles campanyes en què els intervinents en els mítings clau es guiaven per una bombeta vermella que s encenia al seu faristol quan quedaven connectats en directe amb la televisió de torn. De vegades feia riure, perquè al veure la llumeta el candidat canviava bruscament de tema per llançar una proclama desconnectada de tot el que havia dit fins aquell moment. Ara la frase contundent es cotitza més en un cara a cara o en una entrevista. El risc és que els candidats sonin ficticis i artificials si en lloc d'establir un diàleg respectuós amb el principi de contradicció es dediquen primer a buscar-se el fetge i després es concentren en pronunciar de memòria discursos paral·lels en lloc de confrontar-se mitjançant crítiques i propostes creuades.
El repte de Sánchez
D'acord amb la pràctica totalitat de les enquestes, Feijóo arriba al debat com a molt probable guanyador de les eleccions. Però Sánchez vendrà cara la seva pell, si és que l'ha de perdre. Jo no dono res per fet. El risc de Feijóo és obtenir una victòria pírrica, que el col·loqui en mans de Vox. Necessita, com a mínim, 150 diputats, i encara així no tindria al davant un camí de roses. El repte de Sánchez és donar la sorpresa. La seva esperança és que segons el perseverant Tezanos i les seves enquestes, hi ha partit. El combat electoral no pot ser nul. Repetir eleccions no seria un bon negoci per a ningú. Tinguem els ulls ben oberts. Ja falta poc.
