Xampany fred a Ferraz

L’ambient a fora de la seu del PSOE passa de la desconfiança a l’eufòria

3 min

Eufòria a les portes de Ferraz pel resultat de les eleccions generals. Rodrigo Jiménez / EFE

Madrid“Quin tipus de partit seríem, si no tinguéssim preparat avui un xampany ben fred?” Això deien algunes veus socialistes a dins de la seu estatal del partit quan començaven a córrer pels mòbils els resultats de les últimes enquestes, que deixaven PP i Vox a tocar de la majoria absoluta. A la vorera de davant s’hi començaven a reunir els militants. Dos homes i una dona demanaven canyes. “Pel que passi, sigui el que sigui”, deia un d’ells. “No, no. Per guanyar”, la corregia ella abans de xocar les copes. Somreien amb poca confiança.

Uns metres més a la dreta i més amunt, en un balcó, tres joves despenjaven una bandera: “Viva Ayuso, cabrones!”, van començar a cridar. Mentrestant, des d’un cotxe un home amb la finestra abaixada esclatava: “Y viva Feijóo!”. Eren quarts de vuit, i en aquell moment no van tenir cap rèplica.

Unes hores després, amb Pedro Sánchez ja dins de la seu de Ferraz i l’escrutini fregant el 90%, el grup de les cerveses aixecava el puny i somreia mirant cap al balcó, des d’on els joves van continuar amb proclames com “Que te vote Txapote!”. En aquest cas els simpatitzants socialistes, que ja es comptaven per desenes, van respondre’ls, entusiastes, amb crits de “Presidente!”.

Els crits de les nits electorals

I és que les nits electorals i la història política d’Espanya s’expliquen també a partir de crits. Els de “Fuera, fuera” que cridava la militància l’1 d’octubre del 2016, quan Susana Díaz i els barons van guanyar el pols intern a un Pedro Sánchez que deixava de ser secretari general. Els de “Con Rivera, no” del 28 d’abril del 2019 després de convertir-se en primera força a les generals. I s’explica també amb la tensió entre balcons, i amb el crit de “Presidente” d’aquest 23 de juliol.

Pedro Sánchez resisteix i té la possibilitat de reeditar el govern, i això va ser prou perquè l’eufòria esclatés davant del número 70 del carrer Ferraz. “Me gustaría ser el perro de un perro”, va començar a sonar pels altaveus a tot drap. La cançó és de Rigoberta Bandini, porta per títol Perra i la van cantar entusiasmats els militants onejant banderes vermelles.

“Pitjor és un govern amb Vox”

Tots els simpatitzants amb qui vam parlar són conscients de la complexitat dels pactes. ¿I els vots de Junts?, els pregunto. “A mi no m’agrada que pactin amb Bildu i Junts, la veritat, però què hi farem. Pitjor és un govern amb Vox”, deia un afiliat del partit. “Jo crec que no hi haurà govern, hi haurà repetició electoral, però mentre l’extrema dreta no entri al govern ja ho podem celebrar”, afirmava un company seu. Tots dos venien de València. “Quan he sentit que feien proves amb els altaveus he pensat que no els faríem servir, i al final mira”. No només es van fer servir altaveus, sinó que hi va haver tarima, on va aparèixer Pedro Sánchez 12 minuts abans de les 12 de la nit. “Som més els que volem que Espanya avanci”, va afirmar. “No pasarán”, responien els simpatitzants. Els joves de València aplaudien, eufòrics. Un d’ells va treure el mòbil i va dir: “Mira, el millor resum per a mi”. Era un tuit sobre Pedro Sánchez. “Potser és un gos, però té més vides que un gat”.