I si l'abstenció no beneficia la dreta?

BarcelonaNomés hi ha una veritat absoluta pel que fa a l’abstenció i és que perjudica els partits que haurien votat els electors que s’han quedat a casa. Sembla una ximpleria de sentit comú, però és útil quan arriben les especulacions. Hi ha, per exemple, un mantra estès que diu que els més perjudicats per l’abstenció són els partits d’esquerres. I això que José María Aznar va guanyar el 1996 en uns comicis amb el 77,4% de participació, la tercera més alta de la democràcia espanyola, només superada pel 78,8% del 1977 (també guanyats per les dretes postfranquistes) i pel 80% del 1982, ara sí en la primera victòria del PSOE.

És cert que l’abstenció acostuma a ser més alta en els barris de renda baixa, precisament on les esquerres obtenen més vots. Hi ha, però, almenys un gran forat en aquesta teoria: per què aquests abstencionistes haurien d’anar a votar les esquerres si un gruix important no té cap intenció de votar mai? L’abstenció és una opció tan legítima com la participació, ja sigui com a forma de protesta, com a expressió de dubte, com a demostració de menfotisme o, més preocupant, com a evidència que algú està al marge de la societat.

Però acostuma a complir-se un mateix patró: els partits que més es queixen de l’abstenció són els que més baixen en unes eleccions. Com si tinguessin un argument per evitar fer autocrítica. No importa si aquests votants es van abstenir per castigar-los o si en cas d’haver anat a votar haurien preferit fer-ho per altres partits. En les municipals del 28 de maig li va tocar fer aquest paper a ERC, que, tot i ser segona en nombre de regidors, va perdre 300.000 vots amb relació a les eleccions locals del 2019. “La baixa participació castiga formacions com Esquerra especialment i facilita a l’alça l’entrada de partits que fins ara eren minoritaris a Catalunya com el PP i Vox”. El fet és que el PP va aconseguir els seus millors resultats al Parlament (19 diputats) el 2012, en les que fins llavors eren les eleccions amb més participació en uns comicis catalans (67,8%).

Lectures massa fàcils

Les crides a la participació seran constants tant entre els partits d’esquerra com entre els de dreta. I tothom estarà preparat per interpretar les dades que es donin el 23 de juliol a les 14 h i a les 18 h. Les lectures més simples seran: si puja la participació, Sánchez es manté amb opcions de guanyar. Si baixa la participació: Feijóo més a prop de la Moncloa. “En ple juliol, sembla que la participació hauria de baixar, però una de les variables que solen influir és la polarització de les eleccions”, explica el professor de la Universitat Carlos III Pedro Riera. Això és precisament el que intenten els dos blocs per mobilitzar els votants. Amb l’excepció de l’arribada de Rajoy a la Moncloa el 2011, la participació més elevada a les eleccions generals s’ha donat sempre quan ha guanyat l’oposició, fos González o Aznar o quan la distància entre el PP i el PSOE ha estat de menys de 20 diputats. Així que potser caldrà receptar prudència.

Els resultats de la nit electoral són sempre provisionals a l’espera del recompte definitiu que es fa uns dies després. És llavors quan els vots dubtosos –bàsicament alguns dels nuls– es tornen a revisar. A Barcelona, n’hi havia bastants de crítics amb els partits sobiranistes en forma de paperetes de l’1-O o missatges com “Traïdors”. El més original, però, probablement va ser un amb Leo Messi de cap de llista.

Pere Aragonès ha estat a Marsella per reivindicar el BarMar, l’hidroducte que connectarà per via submarina Barcelona i la ciutat francesa. No era el projecte que defensava originalment la Generalitat, que demanava la connexió pel Pertús. “Una opció inviable per raons ambientals i econòmiques”, va dir el directiu de l’empresa encarregada de les obres davant la cara de pocs amics del president català.