Ciutadans: història d'un fracàs
BarcelonaEls manuals d'història política del futur dedicaran un capítol a analitzar l'auge i la caiguda d'un partit com Ciutadans, que en quatre anys ha passat de ser la tercera força al Congrés de Diputats a decidir no presentar-se després de la debacle del 28-M. Quan un partit decideix no presentar-se a unes eleccions està assumint que ja no és útil a la societat i que, per tant, no té raó d'existir. Els dirigents taronges d'àmbit estatal, però, es resisteixen a desaparèixer i asseguren que el "centre liberal" renaixerà en el pròxim cicle electoral després d'un període d'hibernació.
Aquesta teoria, però, es basa en un diagnòstic erroni de la realitat. Ciutadans ha fracassat a Espanya primer perquè la realitat ha demostrat que no existeix una base electoral liberal digna d'aquest nom, i en segon lloc perquè la seva praxi ha estat molt lluny de ser liberal: al contrari, han estat un partit nacionalista espanyol que, competint per ocupar l'espai de la dreta tradicional, ha estat desplaçat per l'extrema dreta.
En tot cas, el judici sobre la història d'aquest partit no pot ser indulgent. Va néixer a Catalunya amb l'objectiu de trencar consensos com el de la immersió lingüística i atiar el debat identitari per fracturar la societat en dos blocs, i cal dir que aquestes polítiques han deixat ferides. S'ha d'admetre que encara que no ha assolit el seu objectiu de trencar la convivència i la cohesió social, la societat catalana actual no és la mateixa que la que hi havia abans de Ciutadans. El seu èxit electoral no va ser tant mèrit propi com una resposta al procés independentista. I la prova és que quan aquest també va fracassar, ells han tornat a tenir el pes electoral dels inicis.
La gran diferència, però, és que ara hi ha l'extrema dreta al Parlament i en molts consistoris catalans. Aquesta també és una part de l'herència de la política de crispació i divisió practicada per Ciutadans, i la prova que l'Espanya democràtica i moderna que ells defensaven enfront d'una Catalunya provinciana i rància era un miratge. De fet, ha estat aquesta Espanya conservadora i casposa la que els ha expulsat del tauler polític, un cop han decidit que no era un instrument útil per conquerir la Moncloa.
La història de Ciutadans també té un component de traïcions personals i jugades brutes pròpies d'un thriller. La fugida d'Albert Rivera, que va deixar el partit a l'estacada després de conduir-lo al desastre electoral, n'és la millor mostra. Tot el nucli dirigent de llavors ha acabat enfrontat i en un procés d'autodestrucció mútua que ha vorejat el sadisme. Els que havien vingut a regenerar la política amb els millors tècnics i especialistes han acabat escombrats i humiliats. Els que es vantaven de no ser nacionalistes tot i embolicar-se amb la bandera han acabat engolits pels ultramuntans i els nostàlgics del franquisme. És difícil imaginar un final més trist per a un partit polític, però d'alguna manera han recollit el que van sembrar durant anys.
