Un cara a cara amb més salsa que cargols
BarcelonaEn els minuts previs al cara a cara, amb Sánchez i Feijóo ja al plató, es transmetia l’estat d’ànim inicial dels protagonistes. Mentre Feijóo, assegut i amb els papers al davant, rebia instruccions del realitzador amb cara de circumstàncies, Sánchez es passejava amb parsimònia pel plató, donant una imatge de certa tranquil·litat i experiència mediàtica. Però quan va arrencar la batalla dialèctica les formes es van equilibrar.
Que l’únic debat entre els principals candidats es faci en una cadena privada ja és un indicatiu de la poca cultura democràtica del país. Un debat que, una vegada més, tenia una dilatació excessiva dels preliminars. Començava massa tard i acabava tardíssim. Ana Pastor i Vicente Vallés anunciaven només començar que els mòbils estaven prohibits per als candidats. Per a ells no, que els van tenir tota l’emissió sobre el faristol.
La taula rectangular confrontava els candidats i les línies del plató potenciaven l’efecte de tensió. Atresmedia va presumir d’un decorat minimalista i modern, però la projecció a la pantalla de la façana de la Moncloa amb les heures dels balcons creava una posada en escena carregada, més carrinclona que política. El disseny de la taula no funcionava. Era massa llarga i, en el pla general, els candidats quedaven excessivament distants. I la prova és que el realitzador va necessitar la pantalla partida dels rostres de Sánchez i Feijóo per subratllar la intensitat dialèctica.
Feijóo va recórrer a les tàctiques tradicionals per desacreditar el seu interlocutor: “No esté usted tan nervioso”, “Le propongo que se tranquilice”, “¡Ay, Dios mío, pero qué le pasa hoy!”, “Usted debería estar más tranquilo”, “Debería usted callarse un poco”, “Esto no es ‘El hormiguero’, déjeme hablar”. I amb aquesta estratègia el líder del PP insistia a queixar-se que Sánchez no el deixava parlar: “Usted quiere que yo no hable para que empatemos”. Però el cronòmetre indicava un equilibri gairebé exacte. En el bloc sobre igualtat, en què Sánchez va brillar, Feijóo va precipitar el seu cop d’efecte per compensar-ho: oferir-li firmar un pacte en què es comprometien a l’abstenció en cas de no ser la força més votada. La taula era tan llarga, però, que Feijóo no va poder allargar el contracte a l’altre costat de la taula.
En el minut final vam comprovar que les instruccions donades a Feijóo no van ser prou efectives. El líder del PP es va equivocar de càmera a l’hora de dirigir-se als ciutadans.
Televisivament, un cara a cara és un espectacle polític i un exercici dialèctic molt més intens i interessant i, sobretot, més espontani. Però també més confús d’idees i atropellat. Prometia més que el que vam veure al final. Va ser un cara a cara amb més salsa que cargols. Les preguntes que van plantejar els moderadors abans de cada bloc eren molt bones, però no van aconseguir que Feijóo en contestés cap. Els periodistes no volien agafar un rol protagonista, però també van acabar reduïts a policies del cronòmetre que anuncien blocs temàtics. I per això potser no calen dos presentadors.