I ara què? Doncs ara ve una partida llarga i de resultat incert

MadridLa mateixa nit electoral, els partits polítics ja començaven a fer càbales sobre què portarà el nou escenari polític dibuixat per les eleccions del 23 de juliol. "Si cal, ja aniré jo en persona a Waterloo a negociar amb Puigdemont", deia irònica una dirigent de Sumar. Però, bromes a part, les calculadores ja funcionen a tot ritme per a una partida que es preveu llarga i de resultat incert. Quin és el calendari a partir d’ara?

La primera gran negociació, en la qual els partits hauran d’ensenyar les cartes, serà la de la composició de la mesa del Congrés, prevista per al 17 d’agost. Aquí ERC i Junts es troben en una situació de debilitat que pot ser aprofitada pel PSOE per lligar el seu suport i fer que les esquerres controlin l’òrgan que dirigeix i ordena els debats parlamentaris durant tota la legislatura. Ni republicans ni juntaires compleixen els requisits que marca el reglament del Congrés de tenir grup propi (més del 5% dels vots totals o bé més d’un 15% a totes les circumscripcions on es presenten), de manera que el PSOE intentarà lligar el seu suport a canvi de fer una lectura "generosa" del reglament, com ja s’ha fet en altres ocasions. Al Congrés, la diferència entre tenir grup o no és abismal, tant en recursos com en capacitat d’intervenció en els plens.

Ronda de contactes

Un cop hi hagi mesa del Congrés començarà el ball de la investidura. El rei Felip VI podria convocar consultes amb els representants de totes les formacions la setmana següent, del 21 al al 27 d’agost, però no és clar que designi ja un candidat si ningú té assegurat el suport. A diferència de Mariano Rajoy, Alberto Núñez Feijóo aspira a presentar-s'hi i ja ha començat a contactar amb Vox i PNB. Si només té assegurats els seus 136 diputats resulta inconcebible que el rei li encarregui formar govern. Feijóo haurà de decidir llavors si negocia el suport formal de Vox, perquè el PNB ja ha dit que no hi juga, i aquí ve el problema. Com podrà convèncer Vox d’anar a una investidura fallida amb un acord que deixi fora l’extrema dreta de l’executiu, tal com pretén? Difícil, per no dir impossible. Vox s’ha llançat a la jugular del PP, al qual culpa del fracàs de la dreta, i és evident que qualsevol acord amb ells haurà de passar, necessàriament, per compartir executiu. És a dir, si Feijóo vol anar a una investidura, s’arrisca a haver d’admetre davant tots els espanyols que està disposat a fer entrar els ultres al seu govern. Aquesta possibilitat genera grans somriures al PSOE. Ja tindrien la campanya feta si hi ha repetició electoral. En tot cas, PP i Vox sumen 169 escons, que poden ser 171 si s’hi afegeixen els de la UPN i els de Coalició Canària. A cinc de la majoria absoluta.

Què farà el PSOE? Els socialistes també fan números i recorden que, sense Junts, Sánchez podria reunir el suport de fins a 172 escons, de manera que podria exhibir més escons que Feijóo i disputar-li el dret de presentar-se a la investidura. Per això és important que es confirmi el resultat actual quan s’acabin de recomptar els vots de l’estranger, en principi aquest divendres. Les esperances de la dreta estan dipositades en un escó que balla per Madrid i que capgiraria el resultat. El PSOE també confia en guanyar algun escó, tot i que el vot CERA difícilment genera canvis.

Sigui com sigui, la batalla serà llarga. Feijóo ha plantejat una estratègia agressiva, reclamant el seu dret de governar per aturar en sec el debat sobre la seva continuïtat al capdavant del PP, però no és clar que li funcioni. Sánchez, en canvi, còmodament instal·lat a la Moncloa, pot optar per deixar passar el temps i veure com Feijóo es va rostint, amb investidura fallida o sense, abans de passar ell a l’ofensiva.

La cosa funciona així: quan el rei encarrega a un candidat la formació de govern (perquè considera que té possibilitats de sortir elegit), aquest també té un temps indefinit per negociar els suports. En realitat el rellotge està en mans de la presidència del Congrés, que és la que convoca el ple d’investidura i posa en marxa el compte enrere: si dos mesos després del primer ple no hi ha govern es convoquen automàticament les eleccions, que serien 47 després i amb una campanya electoral de només una setmana. Com a molt d’hora, el primer debat d’investidura es podria celebrar la primera setmana de setembre i, per tant, la repetició electoral seria al desembre, però no hi ha res clar. L’única cosa segura és que mentre duri tot aquest temps mort, l’inquilí de la Moncloa, per a desesperació de la dreta, continuarà sent Pedro Sánchez.