Judicialització

24 hores amb Puigdemont: "Cada dia penso que pot ser l'últim a l'exili i que potser no torno mai més"

El periodista de l'ARA Antoni Bassas viatja a Brussel·les per passar tot un dia amb l'expresident després de perdre la immunitat

17/07/2023
10 min

Brussel·lesEl president de la Generalitat a l’exili confessa al periodista: "Només tinc una obsessió: restaurar la Generalitat". Som al 1977 i Josep Tarradellas respon a les preguntes de Baltasar Porcel. Gairebé cinquanta anys després, un altre president a l'exili respon a la mateixa pregunta: "Jo no tinc una obsessió. El que em manté cada dia en esperit de combat és reprendre el fil allà on el vam deixar. Continuar sobre aquella obra feta per continuar-la en les millors condicions possibles per culminar-la. I per això vaig anar a l’exili".

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

És un exili discordant, el de Carles Puigdemont. Espanya pertany al club d’estats democràtics i a la plaça Sant Jaume hi té el despatx oficial l'actual president. I som a l’època digital: quan la seva dona o les seves filles truquen, Puigdemont treu el mòbil i hi parla per videotrucada. Opina en temps real per Twitter de tot el que considera oportú. La seva veu és habitual als informatius. Ha estat empresonat a Alemanya i alliberat al cap de dotze dies, amb una sentència judicial a la butxaca que conclou que no va cometre cap rebel·lió ni cap sedició. No té poder, però l’estat espanyol tem la seva autoritat i el vigila. I els pretendents a la presidència espanyola, Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, s'hi refereixen en prime time.

Hem quedat amb ell a primera hora del matí al seu despatx. El dia també és estrany. Si no fos per la moqueta, les nostres paraules ressonarien pels passadissos, perquè al Parlament de Brussel·les no hi ha ningú. La seu és buida. Tothom se n’ha anat a Estrasburg. Tothom excepte Carles Puigdemont i Toni Comín, en previsió que la policia espanyola entrés de matinada en territori francès, pugés fins a les seves habitacions i els detingués.

Ll’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont a Bruseles.

Com està en Puigdemont? El president ha rebut l’ARA durant tota una jornada, just després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que ha confirmat la retirada de la seva immunitat, votada pel Parlament Europeu.

La sentència de la setmana passada va ser el moment més dur del seu exili?

— Per descomptat que no. La decisió de marxar va ser el més dur.

Quin és el seu estat d’ànim?

— L’estat d’ànim el tinc sempre molt bé. No tinc angoixes vitals, sincerament. Soc fet així.

No ha pensat mai “potser no tornaré mai més a Catalunya”?

— Sí, des que vaig venir aquí penso les dues coses cada dia: a veure si aquest és l’últim dia i potser no torno mai més. Quan fas el pas t’has de respondre, sense ningú més, fins on estàs disposat a arribar. I jo, això, ja ho fet. No m’agrada gens la perspectiva d’haver-m’hi d’estar tota la vida, però que ningú no s’equivoqui: no decidiré la meva actitud política per la meva situació personal.

Té ganes de continuar sent un referent?

— No n’he tingut mai, de ganes. Si m’ho preguntem, no m’agrada. Però és inevitable.

Però vol continuar fent política?

— Em sento amb el deure de fer-ne. S’han de complir molts objectius abans de decidir que m’apago públicament. Per bé que, humanament, a mi m’agradaria molt.

I, per això, cada dia des de fa vora sis anys Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, la Selva, 29-12-1962) es lleva en una casa de Waterloo, 20 quilòmetres al sud de Brussel·les, es col·loca davant el mirall, es posa la corbata i manté al trau de la solapa de l’americana la insígnia del Govern de la Generalitat. Una discreta, abnegada i patriòtica cèl·lula de seguretat vigília la casa i s’encarrega dels desplaçaments amb cotxe del president, que en menys de mitja hora arriba a la feina, on ja l’espera el seu equip. El seu despatx és situat al mateix passadís que el de Toní Comín i Clara Ponsatí. Al coll hi porta sempre la credencial de parlamentari, aquella que va exhibir exultant el gener del 2020 davant les càmeres. Només han passat tres anys i mig des d’aleshores, però a la foto se’l veu més jove.

Ll’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont a Bruseles.

Està sol el president? Tots els presidents estan sols, carregant el pes de la responsabilitat intransferible, i la seva va començar el gener del 2016. Certament, ja no presideix la Generalitat, però tampoc és un expresident més. És el president d’un temps polític suspès mentre el rellotge del país continua corrent.

Quin és l’èxit màxim que pot aconseguir aquí?

— Que Espanya retiri l’ordre de detenció estatal, perquè se la forci a respectar la immunitat que ens reconegués el Tribunal Europeu. I això no és fantasia.

Puigdemont és fort, però fa el cor fort. Diries que somriu més per fora que per dins si no fos que el veus riure amb expressions que només poden sortir de dins. La saleta de les visites és presidida per una fotografia ampliada d’una dona que aixeca triomfant una urna la nit de l’1 d’Octubre sobre un mar de caps feliços. Al seu despatx hi té penjada la imatge de la gernació que va ocupar el centre de Girona el 3 d’Octubre. Considera un triomf col·lectiu que aquestes fotos, i que aquests despatxos i aquest equip d’ajudants, els pagui la Unió Europea amb diners públics.

Ll’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont a Bruseles.

A l’hora de dinar sortim al carrer i fem cap a un restaurant italià de debò, a la rue de Trèves, al costat de la plaça de Luxemburg, on tenen un pati interior ombrejat. Fa calor a Brussel·les. Demanem una lassanya. Puigdemont és llaminer i de postres menja un tiramisú, però no vol cafè. A mig dinar sona el mòbil. És una de les seves filles, amb qui manté una breu conversa sobre una decisió de caràcter pràctic que han de prendre.

Fa de pare?

— Sí, sí, sí. No he deixat de fer de pare ni un sol dia. Penso que no hi ha gaire diferència entre una persona que estigui treballant a la Xina en una multinacional, posem per cas, i jo. Però el mèrit el tenen elles, no jo.

La família ho porta bé?

— Sí, les filles han demostrat molta maduresa i una capacitat de resiliència admirable. La gran ja ha fet 16 anys [sospir d’incredulitat] què és l’edat que tenia jo quan vaig anar a la final de Basilea, el 1979. La meva dona ha hagut d’aguantar assetjaments mediàtics inacceptables en una societat democràtica. El masclisme és una de les cares de la repressió i a ella li fan pagar ser “la dona de”. I també actituds xenòfobes. Ha aguantat el pes de la casa i de viatjar amunt i avall sense queixar-se’n. Només puc tenir un agraïment immens a la meva família, perquè aquest viatge no el pots fer sol.

Però ara no viuen amb vostè, aquí.

— Van estar-hi tot un any i aquest any han estat a Girona. Veurem l’any que ve què fem, però cada un o dos caps de setmana pugen o jo baixava a la Catalunya Nord.

Ara no hi podrà anar.

— I em sap molt greu, perquè hi tenim bons amics, som a casa i facilita que la família d’Amer pugui venir-me a veure. Però no me’n lamento. No he fet servir mai la meva situació personal per obtenir indulgència política. És el que hi ha. Hem vingut a combatre i el patiment me’l quedo a casa.

Hi ha dues coses que sí que corsequen l’ànim de Puigdemont. Llegir que ha rebut diners de Plataforma per la Llengua o que diners destinats al covid han anat a parar Waterloo. O que ha demanat 1.500 euros de donacions a canvi d’un interès de l’Euríbor més un punt. Se sent desconstruït humanament.

I l’altra, "les misèries internes" i la desunió, que ha estat a punt d’assolir un nou rècord, ara amb crides a l’abstenció. “Ara veiem els efectes de la desunió, que és una estratègia volguda per una part de l’independentisme, des de les eleccions del desembre del 2017, de no compartir estratègia. Ara veiem on ens ha portat. I els responsables són els que han pregonat la desunió i els que, havent-la combatut, no ens n’hem sortit”.

Ll’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont amb Toni Comin a Bruseles.

Puigdemont endureix el to: “Puc entendre què hi ha darrere d’aquesta abstenció que ara es propugna, però l’abstenció, per a mi, no és una opció. Votar Junts, ERC o la CUP pot ser incòmode per a molta gent, però tampoc és just posar tothom al mateix sac. No és el mateix haver investit Pedro Sánchez que no haver-ho fet. O haver-hi pactat uns pressupostos o unes reformes trampa. I un Govern amb 33 diputats, perdoni, però no és acceptable”.

Vostè convocaria eleccions?

— Si perdo la meitat del Govern, jo m’hauria sotmès a una moció de confiança. De fet, ho vaig fer, quan van canviar les regles del joc que m’havien fet president.

I ara, després de les espanyoles?

— Tinc respecte pel president Aragonès i, per tant, no... Sé el que jo faria.

La idea darrere l’abstenció és que els partits reflexionin sobre per què van tan dividits i no avancen.

— Però és que alguns ens hem quedat afònics i sols defensat la unitat. Igualar tothom crec que no és just. Ja està, només dic això. La meva via passa per omplir les urnes de vots. Els polítics ens equivoquem moltes vegades i puc entendre el cabreig que hi ha amb molts de nosaltres i amb mi concretament, només faltaria, però dubto molt que hi hagi una via cap a la independència que passi per l’abstenció.

I per un nou partit, el de Clara Ponsatí?

— No sé si són aquestes les intencions, però, com pot comprendre, fer més partits és el contrari del que crec que s’ha de fer. Jo estic per una federació de partits independentistes que es presentin a les eleccions. Ho dic sense cap deix: la fragmentació no ens ajuda.

Antoni Bassas entrevista Carles Puigdemont

En un dia sense reunions de comissions, ni ple ni visites, la jornada laboral s'acaba a primera hora de la tarda. El venen a buscar per anar cap a casa. A l’altura de la perruqueria del Parlament, avui tancada, en un passadís que es diu la Via Bàltica, apareix Toni Comín amb aquell posat inquiet de sempre i aquella conversa desbordant. Parlen a peu dret i Comín s’acomiada de nosaltres: “Digues que la lluita continua i que això va per llarg”.

El trajecte fins a Waterloo no arriba a la mitja hora, tot i que el trànsit és dens. Nova videotrucada familiar. Ho deixen per quan se’n vagin les visites.

La casa de Puigdemont, oficialment coneguda com la Casa de la República, té just al davant un petit prat no edificable, que dona perspectiva a la façana principal d’obra vista. La casa la paga Puigdemont directament al propietari i mai amb diner públic, remarca. L’habitatge consta de planta, pis i soterrani, i un jardí al darrere amb barbacoa i un petit potager on creixen julivert, menta i fonoll, que fa servir per cuinar.

Decoració clara, prestatges blancs, tot càlid i convencional, entre Ikea i Habitat. Llibres ben endreçats a les lleixes i a sobre les tauletes baixes. Puigdemont llegeix de tot i alhora: el llibre de Marx El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte en francès, un treball sobre la islamofòbia de Djemila Benhabib o un volum sobre la dissidència de l’italià Gianni Vernetti en italià. Li agraden les llengües i encara recorda el dia que va entendre una tieta de la seva dona dient-li en romanès al gat de casa fugi de aici. Té llibres de bibliòfil, editats per la diàspora catalana a Mèxic, o la història de La Vanguardia de Gaziel, editada els anys 70 per Edicions Catalanes de París, que va comprar quan era jove.

La casa se li ha anat convertint en un museu eclèctic: una reproducció de la Mare de Déu del Collell, l’internat de la Garrotxa on va estudiar, que li van portar els companys de curs; la maqueta de fusta de la catedral de Girona; una màscara del salt de plens de la Patum de Berga, o una foto dedicada de Joan Baez (“To President, with love and best wishes”) després d’un sopar que va acabar a tres quarts de quinze.

Ll’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont a Bruseles.

És mitja tarda. Puigdemont seu al sofà i pregunta si volem prendre alguna cosa. I continua a la seva.

L’acusen d’haver trencat la unitat civil del país i d’haver perjudicat el català.

— Això és una falsedat i una calúmnia. És que hi ha hagut un Procés a les Illes o al País Valencià? I mira què estan fent amb la llengua. ¿Per la mateixa regla de tres hem d’assimilar el castellà a la llengua del rei, a la llengua de Vox? No. Ens hem de plantar davant aquest intent de culpabilitzar-nos de tot. Miri. (Ens ensenya una caixa amb un joc de taula que es diu A cagar a la via.)

Sánchez o Feijóo?

— A efectes de Catalunya, la diferència és que el PSOE opera amb anestèsia i el PP sense, però tots dos amputen. I si Sánchez hi té interès, li diré els dies exactes i els noms concrets de les visites que vaig rebre abans, durant i després dels indults per oferir-me’l.

Qui governarà Espanya l'endemà del 23 de juliol?

— Si guanya el PP, és més probable que el PSOE faciliti la investidura que no pas que faci govern amb Vox. I Sánchez no serà president amb els vots de Junts. Pagar per avançat a un tio a qui no compraries ni un cotxe de segona mà és un esport de risc. A part, que al PSOE li pot convenir un retorn al centre i buscar un candidat vivaespanyista.

Anem cap a l’aeroport. Al president a l’exili encara li queda corda: "A vegades he tingut la temptació de fer un Estanislau Figueres i dir allò de 'n'estic fins als collons de tots nosaltres', però sé que no ho puc fer”.

Com s'ho fa perquè no se’l mengi el ressentiment?

— Fa molts anys que tinc els meus protocols per tenir una vida feliç, en els termes que vol dir la felicitat a la nostra edat, que mai no és completa. No miro mitjans espanyols, llegeixo poesia, escric, toco la guitarra, escolto música, m’apassiona la premsa històrica, cuino... Sé que hi ha una imatge que s’intenta construir de mi que estic sol i ressentit. Però com més em deshumanitzen, més ganes tinc de continuar lluitant. No tinc la necessitat de combatre cap dimoni interior.

Que tingueu bon viatge.

Ll’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont a Bruseles.
stats