Sánchez se surt amb la seva
Pedro Sánchez ha aconseguit el seu objectiu. Ha guanyat les eleccions amb un resultat proper al 30% dels vots -gairebé doblant el del PP, que no arriba al 17% i que ha perdut 70 escons- i podrà governar amb el suport d’Unides Podem, el PNB, Compromís i els independentistes catalans.
El líder del PSOE, que en surt molt reforçat, ha obtingut aquest èxit remant contra tot, contra la dreta i els mitjans de comunicació pròxims als tres partits que volien fer el seu particular tripartit i que el titllaven de “ vendepatrias ”, de gestor caòtic i de fer uns pressupostos comunistes. Però també ha hagut de barallar-se amb la influència dels seus enemics interns, que ahir van ser atropellats per segona vegada, després de la derrota de Susana Díaz en les primàries del PSOE del maig del 2017.
De fet, gairebé els únics suports que ha tingut Sánchez en aquesta campanya electoral, a banda dels seus fidels en el partit, li han arribat dels mitjans de comunicació estrangers, com The Economist i Financial Times, representants mediàtics del capitalisme liberal que van demanar explícitament el vot per al president socialista. El veien, en contrast amb el que es deia aquí, com un individu moderat i seriós.
Per tant, Sánchez podrà seguir en el govern, i aquest cop amb molt més suport electoral del que tenia fa deu mesos, quan va substituir Mariano Rajoy a la Moncloa després d’imposar la seva moció de censura contra el president popular. Ara disposa de quasi 40 escons més i l’aval de les urnes.
La desfeta del PP, l’escassa remuntada de Ciutadans i la irrupció de Vox al Congrés, amb menys força de la que li atribuïen alguns sondejos, demostren que els ciutadans espanyols no són tan radicals com podrien haver pensat aquests tres partits, els líders dels quals han fet discursos gairebé indistingibles. Especialment el popular Pablo Casado, que va arribar al juliol a la presidència del seu partit i la renovació del qual ha resultat ser un fracàs estrepitós. Casado es va sentir arrossegat pel discurs ultradretà i nacionalpopulista de Vox, que, a sobre, li ha robat una part dels electors.
Poques coses passaran a la política espanyola abans de les eleccions municipals, europees i autonòmiques -en 12 comunitats- del 26 de maig. Uns comicis que els partits es plantegen com una segona volta a la qual no volen arribar amb compromisos que llastin les seves expectatives. Amb tot, es veuran algunes tendències. Per exemple, la dificultat del pacte de Sánchez amb Unides Podem, insistent com és Pablo Iglesias en confluir en un govern de coalició, una hipòtesi que els socialistes preferirien evitar. Un hipotètic pacte de govern amb Ciutadans sembla ara mateix inviable, vista la mala relació entre Sánchez i Albert Rivera i la promesa d’aquest últim de no pactar mai amb el PSOE.
Es veuran també les esquerdes al PP, que faran tremolar Casado. I, el més important, es veurà que, vista la composició del Congrés de Diputats i la duresa d’aquesta dreta tripartida, no hi haurà possibilitats d’afrontar grans reformes, ni de la Constitució ni de res. Com a màxim, mantenir la mà estesa a Catalunya davant dels que només volen mà dura.
