Catalunya vota per ser l’antídot de la ultradreta i potenciar el diàleg

BarcelonaEls catalans tornen aquest diumenge a les urnes per sisena vegada en quatre anys -set, comptant l’1 d’Octubre- amb la convicció que Catalunya s’hi juga més en aquestes eleccions generals que en cap de les anteriors. El viratge que va d’un president a un altre no significarà, només, més compromís inversor o si es respecta la plurinacionalitat. El que està en joc, explícitament, és la supervivència de l’autogovern. En una banda, els tres partits de dretes, amb molt menys suport que a la resta de territoris de l’Estat, amb la promesa d’aplicar l’article 155 de manera permanent. A l’altra, un Pedro Sánchez a qui l’argument de la dreta li ha permès limitar la seva proposta per a Catalunya al respecte al fet diferencial i a l’autonomia.

El resultat d’avui a Catalunya sortirà de la voluntat de frenar la ultradreta i d’influir en Sánchez perquè hagi de dialogar amb l’independentisme. El PSC i Esquerra parteixen com a favorits per a aquestes dues opcions. Els socialistes confien en el vot útil per garantir que la presidència és de Sánchez i captar els constitucionalistes que fugen de la tensió que branden el PP i Ciutadans. La fórmula de “diàleg dins la llei”, que el PSC només ha trencat per donar suport a l’aplicació del 155, permet als socialistes tornar a presentar-se a unes eleccions amb aspiracions de victòria, després d’una travessia del desert que semblava haver-los tret del centre de la política catalana. Avui hi tornaran, en els seus comicis preferits: fins al 2011, totes les generals les havia guanyat el PSC.

Hi voldrà competir Esquerra, que, com és habitual, parteix com a favorita en les enquestes però sense tenir-les totes per materialitzar les expectatives a les urnes. Els republicans, conscients de la por a la ultradreta, han promès investir Sánchez i després influir-hi obligant-lo a asseure’s a la taula per buscar una solució al conflicte. Lluny queda la insistència de les últimes generals en què prometre un referèndum era mentir a propòsit i proclamaven que no valia la pena negociar amb l’Estat perquè no complia amb els acords. El viratge dels republicans després de l’1-O els està funcionant per estar en disposició de guanyar les eleccions i esdevenir una alternativa a un govern de Sánchez amb Cs, el “feixisme cool ”, en definició de Gabriel Rufián.

Quedar segons serà un mal menor per als republicans si aconsegueixen ser els capdavanters en l’oferta independentista. ERC no ha superat la remuntada de JxCat el 21-D, i hi havia un cert temor a les files republicanes que pugui passar el mateix. Però els errors comesos en la campanya erràtica del 2017 han servit de lliçó: han evitat qualsevol atac a JxCat i han fet una campanya sense més sobresalts que la possibilitat de tornar a escoltar Oriol Junqueras en un míting, encara que sigui des de la presó.

L’aparició dels presos en campanya ha sigut l’únic fet que ha alterat el guió d’aquests 15 dies estranys, amb la Setmana Santa i Sant Jordi al bell mig. La participació de Jordi Sànchez i la resta de candidats presos ha sigut un bàlsam per a JxCat, que fins al tram final de campanya havia fet el contrari que els republicans: buscar el cos a cos amb ells i presentar un missatge confús, amb línies vermelles mòbils i estratègies divergents en funció del candidat. Els presos han fixat el missatge, i la denúncia de Cs i el PP a la Junta Electoral qüestionant la candidatura de Carles Puigdemont a les europees i l’episodi de l’afusellament d’un ninot que representava l’expresident han insuflat optimisme a JxCat de cara a poder revertir les enquestes adverses.

Els que també mesuraran el resultat en funció de com sigui de forta la patacada són els comuns. Estrenats en les generals amb dues victòries, la candidatura de Jaume Asens pateix l’efecte invers al del PSC: el factor Sánchez, l’acumulació de vot útil i el desgast de la marca a nivell espanyol els arrossega cap a una pèrdua de vots que Asens ha intentat compensar carregant contra els republicans -té frontera de vot amb ERC- i insistint en la necessitat que Podem sigui influent per arrossegar el candidat socialista cap a l’esquerra.

Arrimadas, número 2 de Rivera

Cs i el PP s’enfronten en el flanc de la dreta per entregar als seus líders uns escons clau per a la batalla de Casado i Rivera. El partit taronja ho fia tot a Inés Arrimadas, l’heroïna capaç de guanyar el 21-D. Una imatge pensada també per guanyar el pols per ser el més dur contra l’independentisme que les dretes han fet a tot l’Estat. Arrimadas, de fet, ha sigut més la número 2 de Rivera que la candidata catalana, i la seva presència a Catalunya ha sigut esporàdica, dedicada a fer campanya a tot l’Estat. El rumb del partit li garantirà superar els populars, però Arrimadas s’ha vist eclipsada per la irrupció de Cayetana Álvarez de Toledo. L’experiment de Pablo Casado per situar al capdavant del PP català algú que només havia trepitjat Catalunya de manera escadussera ha permès als populars recuperar part del tremp que havien perdut davant de Cs. Álvarez de Toledo ha superat Arrimadas als debats, i en la batalla per presentar-se com la més combativa contra el Procés li ha pres el monopoli que fins ara tenia la líder taronja.

El flanc de la dreta i l’independentista també compten amb una incògnita: si entraran Front Republicà i Vox. Catalunya pot ser dels pocs territoris en presumir, diumenge, de no tenir representants d’ultradreta, perquè les enquestes els deixen als llimbs. Ara bé, l’exhibició de força que Vox va fer a Barcelona abans de la campanya -tot i congregar menys gent del que s’esperava- convida a pensar que té opcions d’entrar. Competirà pels últims escons en joc amb un partit als antípodes, el Front Republicà, que ha fet de l’1-O i la denúncia de JxCat i ERC com a partits processistes el seu passaport per fer entrar una part de la CUP -la que representa Poble Lliure- al Congrés.

Amb tantes batalles paral·leles, l’escenari fragmentat i les opcions d’atrapar escons molt repartides, cada vot serà decisiu. Els indecisos decidiran unes eleccions en què Catalunya s’hi juga el ser o no ser.

L’ESTRATÈGIA DE CAMPANYA DE CADA CANDIDAT

MERITXELL BATET

Perfil baix, discurs tancat i crides constants al vot útil contra la dreta han sigut les bases de la campanya de Meritxell Batet, que té opcions de liderar avui la primera victòria del PSC en deu anys. La candidata, que els últims mesos ha sigut la cara visible del govern Sánchez a Catalunya, ha explotat el seu perfil progressista i dialogant per recuperar els vots que han anat a comuns i Cs i esmenar el fracàs del 2016, quan va obtenir els pitjors resultats del partit en unes generals.

ORIOL JUNQUERAS

“Mentre duri el context de repressió el presentarem a totes les eleccions”. Ho deia la portaveu d’ERC, Marta Vilalta, abans de començar la campanya, i les generals han sigut les primeres del cicle amb Oriol Junqueras de cap de llista. A Esquerra tot comença i acaba en Junqueras, que ha anat marcant discurs tant amb les cartes des de la presó com en les videoconferències autoritzades per la Junta Electoral. Ell recepta diàleg i garanteix ser un mur a un govern de l’extrema dreta.

JAUME ASENS

Asens, gran aficionat al ciclisme, ha afrontat una campanya costeruda que ja va iniciar despenjat dels primers llocs. Confiava en remuntar posicions pel seu perfil sobiranista i per onejar la bandera del diàleg, però ha vist com JxCat i ERC han decidit no fixar línies vermelles per investir Pedro Sánchez i frenar la dreta. En aquest escenari ha burxat en les contradiccions dels republicans per canviar de guió i en el possible pacte entre el PSOE i Cs per evitar una trencadissa.

JORDI SÀNCHEZ

Jordi Sànchez ha sigut per primer cop cap de cartell electoral i ho ha fet des de la presó. Després de més de 500 dies tancat, va decidir fer el pas i liderar JxCat. La possibilitat, a la recta final, de parlar en actes des de Soto del Real, l’ha fet entrar en campanya per marcar el missatge de la llista, que abans s’havia embolicat amb les línies vermelles al PSOE. El candidat de JxCat s’ha ofert com a soci estable a Pedro Sánchez si accepta el diàleg, també, sobre el referèndum.

INÉS ARRIMADAS

Inés Arrimadas ha adoptat un perfil baix a Catalunya i ha centrat la seva campanya a la resta de l’Estat: només ha participat en cinc actes a tot el territori català en els 15 dies de campanya electoral. Arrimadas - que el 21-D va aconseguir ser la força més votada a Catalunya i que ara pot perdre bona part d’aquell suport - ha presentat Cs com l’antídot perfecte per frenar l’independentisme i ha recuperat les seves visites a feus independentistes com a instrument electoral.

CAYETANA ÁLVAREZ DE TOLEDO

Fitxada per Casado per intentar seduir els votants desencantats amb el partit, Cayetana Álvarez de Toledo ha fet de la cursa al 28-A la seva particular croada contra l’independentisme. Ha volgut marcar perfil propi des de bon principi i ha fet de l’episodi a la UAB una eina de la qual treure rèdit electoral. Amb un perfil dur, Álvarez de Toledo s’ha fet una campanya a mida, envoltant-se de persones que han marcat la seva carrera política, com l’expresident José María Aznar.

EL TERMÒMETRE PER VALORAR ELS RESULTATS

PSC

Al marge de si supera ERC i aconsegueix el primer lloc, el PSC ho té tot a favor per remuntar fàcilment el mínim històric dels 7 escons de les últimes generals. La sensació interna és que s’obtindrà un resultat satisfactori de com a mínim 11 diputats i, si bé les millors enquestes donen al partit fins a 18 parlamentaris, doblar resultats ja suposaria tot un èxit per als socialistes.

ERC

Trencar la maledicció de les enquestes s’ha convertit pràcticament en una obsessió per als republicans. La demoscòpia els torna a donar com a favorits, i al partit temen que els passi com el 21-D. Ara, però, amb el PSC de rival en lloc de JxCat o Cs. Guanyi o no, Esquerra espera aconseguir els millors resultats històrics al Congrés i ser decisiva per configurar les majories a Madrid.

EN COMÚ PODEM

Totes les enquestes els auguren una forta davallada electoral respecte a les dues últimes eleccions generals, en què van guanyar amb comoditat. El cap de llista dels comuns, però, confia en una remuntada que no els faci perdre la meitat dels dotze diputats que tenien. Aconseguir entre nou i deu escons seria un bon resultat per a la confluència, incòmoda en la política de blocs.

JUNTS PER CATALUNYA

La satisfacció de JxCat depèn de dues coses: de la comparació amb CDC l’any 2016 -vuit diputats- i de la distància amb ERC, amb qui es disputa bona part de l’electorat. Superar o mantenir resultats respecte a les anteriors eleccions ja serà una victòria per als de Puigdemont, tenint en compte que hi ha enquestes que els donaven fins a deu escons menys que els republicans.

CIUTADANS

La candidata taronja ha repetit en diverses ocasions que només donava importància als resultats de Cs al conjunt de l’Estat. A Catalunya, mantenir o augmentar els cinc escons de fa quatre anys es consideraria una victòria per al partit, tenint en compte l’efecte imprevisible de Vox. Ara bé, qualsevol resultat per sota d’aquesta xifra suposaria un fracàs per als d’Albert Rivera.

PP

En el pitjor moment de la seva història, el revulsiu d’Álvarez de Toledo hauria de servir perquè els populars catalans recuperessin part del terreny electoral perdut. Al partit són optimistes, tot i que són conscients que no repetiran els 6 diputats que van aconseguir el 2016. Aconseguir-ne 4 seria tot un èxit per al PP català, però quedar-se amb 1 o 2 suposaria un nou fracàs.