Iglesias, una experiència religiosa

Quan arribes al míting de Pablo Iglesias a Cotxeres de Sants has de buscar referents polítics per adonar-te que estàs en un acte de campanya. La primera impressió és la d’estar en un festival de música, perquè hi ha de tot: una cua gegant per entrar, una carpa per deixar els nens, una altra per fer-se apoderat… Però aquí no hi ha ni food trucks per a vegans ni cerveses a vint euros.

Apareixen els dubtes, però segueix la música. Sona, cantat a cor, el Bella ciao, i cal agrair que molts facin pinta de saber-se-la abans que La casa de papel la desprestigiés. Comencen a moure’s les banderes, hi ha salts i fins i tot un agitar de braços enfervorit -com de saltador olímpic o DJ de festa major- per animar la concurrència de David Cid , diputat de Catalunya en Comú Podem al Parlament.

La primera a intervenir és Ada Colau, que abans de dir res adverteix que es pot posar a plorar de l’emoció, com anticipant un discurs emotiu i de pell de gallina. Però li passa com amb les polítiques d’habitatge: molt prometre i al final tampoc n’hi ha per tant. Però suficient per deixar el llistó alt per a Jaume Asens. El candidat a Catalunya està canviat aquesta campanya. Algun assessor li ha dit que s’ha d’animar i ha passat de la monotonia a l’ímpetu desfermat, com els Manel però sense denúncies pel mig (de moment). “Això sembla una cancha de baloncesto ”, celebra, i encistella un “Rufián és de la Brimo”. La cosa va bé fins que acaba amb un lema de Ciutadans. “Hi ha una Espanya que està en marxa”. Ara que hauran de buscar líder, potser cola.

Iglesias és aliè a aquesta tímida traïció i s’ho mira eixancarrat, en mode manspreading, esperant el seu torn. Quan parla, es descobreix tot. Ni festival de música ni cancha de baloncesto : és una experiència religiosa. Mentre ell va fent amb el seu to de telepredicador de pel·lícula de dissabte a la tarda, hi ha gent que espontàniament s’aixeca per esperonar-lo, alçant els braços, o cridant “¡Pablo, presidente! ” -per ara, una qüestió de fe-. Ell ho agraeix recitant els hits de la campanya: es presenta com la garantia d’un govern d’esquerres, es descriu com l’home a qui volen crucificar les elits i fa gala del seu discurs sobre Catalunya, l’únic que no presenta la Generalitat com un CDR a punt de comprar explosius per Glovo. Pablo Iglesias va irrompre volent assaltar el cel i, per a la seva militància, el té tot guanyat. Però els vots dirimiran si el 10 de novembre aconsegueix el miracle d’entrar al govern o acaba la nit electoral com totes les misses: amb una hòstia.