Íñigo Errejón i el jazz per a nens

L’exercici d’escriure una crònica sobre Íñigo Errejón sense caure en metàfores infantils és difícil, però com que l’acte és a la Nova Jazz Cava de Terrassa caldrà sortir de la partitura habitual i improvisar. “Mai havia fet un míting en un club de jazz, mola”, ho celebra Errejón quan acaba el seu candidat català, Juan Antonio Geraldes. El repertori de Geraldes contrasta amb l’escenari, una profanació similar al dia que la Pantoja va actuar al Liceu: si al jazz tot és fluïdesa i fantasia, al discurs hi manen la monotonia i les idees inconnexes. Errejón ni s’immuta, i el mira amb la mandíbula serrada, fent cara d’hores greus.

El madrileny comença el solo en un català pausat, professoral, que només abandona quan vol denunciar que el PP ha usurpat el seu perfil a les xarxes, un incident que l’ha fet un home en aquesta campanya (vaja, ja ha caigut la primera metàfora infantil, i una mica heteropatriarcal). Les formes són diferents de les d’Iglesias, però les diferències de programa són imperceptibles a l’orella humana. Errejón és un punt més verd (ecologista, res a veure amb els acudits pujats de to) i promet ser el FaceID de la política: tot s’ha de desbloquejar posant-hi la seva cara.

Tot? No! Perquè de Catalunya no en parla. Només hi fa dues referències subtilíssimes: quan diu que “TC i sentència espantosa” són dos conceptes “que van de bracet”, i quan fa al·lusió a la “guerra bruta”. Curiosament, dos dels tres únics moments que generen aplaudiments. El tercer és el suport de l’alcalde de la ciutat, Jordi Ballart, a qui vol emular en la tasca de guanyar des de la independència dels partits tradicionals. No a tothom li agrada, com l’home que s’aixeca a l’última fila per marxar: “Que faci negocis amb en Ballart...”, li diu a un conegut, que li respon: “Jo només he vingut a fer el tafaner”.

La tafaneria, una opció d’esquerres que renega de PSOE i Podem o la inexcusable presència d’un familiar a la llista són els motius que es poden recollir a platea entre els assistents al míting de Més País, que acull un centenar de persones sense estructura ni autobusos. Té, això sí, un himne, als antípodes del jazz. Comença amb la música xiulada i té una tonada de programa educatiu per a nens: “ Necesitamos más país, para soñar, para reír ”. Tota la crònica intentant fugir de fer metàfores infantils i ell ho paga així. Però vaja, de la metàfora no se n’escaparà ni al Congrés: les enquestes diuen que serà el més petit de l’hemicicle.