Rufián i la tercera impressió
A ca n’ERC parla tanta gent que, si fa deu anys haguessin fet un acte a l’Hospitalet amb la mateixa quantitat d’intervencions, hi hauria hagut més dirigents a l’escenari que a platea
A l’Auditori Barradas de l’Hospitalet hi emeten Como pez fuera del agua, una comèdia que ha seduït dos milions d’espectadors. Sembla fet expressament per anunciar un míting del nou Gabriel Rufián, l’ordenat, aquell que ara no es fia de la seva primera impressió: ha abandonat la impressora i apareix renovat en home d’estat davant els ulls atònits dels dos milions d’independentistes. A ca n’ERC parla tanta gent que, si fa deu anys haguessin fet un acte a l’Hospitalet amb la mateixa quantitat d’intervencions, hi hauria hagut més dirigents a l’escenari que a platea. Però eixamplar la base ja ho té, això: hi ha 200 persones i hi ha qui, com la consellera de Justícia, es deixa portar per l’eufòria: “El 10 de novembre, a omplir les botes!”, crida, convidant a brindar ja abans de votar. Però aclareix que és un lapsus, que parla d’urnes: “Quan ERC veu urnes, s’hi tira de cap”. Tot i que últimament descompta les eleccions per victòries, Esquerra té molts precedents en què s’hi ha tirat de cap però ha caigut de cul.
Van succeint-se oradors com independentistes investigats a l’Audiència Nacional: elevats en nombre, i sense que estigui clar per què n’hi ha tants. El discurs és el mateix: carregar contra Pedro Sánchez i els jutges, obviar JxCat i CUP i prometre la República, en genèric, amb termes com “esperança” o “ho tornarem a fer”. Les diferències entre dirigents arriben en el to: el de bona estudiant de Marta Rosique, que presumeix abans de la seva joventut que de les seves virtuts; el passional de Joan Josep Nuet; o el de Roger Torrent, de míting clàssic, com si hagués fet classes per ser candidat a la presidència de la Generalitat amb Pere Aragonès de company de pupitre.
Torrent escalfa una militància fins llavors freda i ho deixa a punt per a Rufián, rebut amb cridòria i correspost amb aplaudiments a cada eslògan que deixa anar. Ho fa modulant la veu, com un soldat arengant les tropes a punt d’encarar la batalla. Recorda Junqueras i carrega contra Pedro Sánchez: “La Junta Electoral Central hauria de prohibir fer el ridícul”, reclama el republicà, una proposta que reduiria a la mínima expressió les campanyes. El candidat va in crescendo fins que gairebé crida: “Votar, votar, votar i guanyar”. No és ni el Rufián de l’impressora ni l’acusat d’autonomista, però l’èmfasi és el de sempre. Parla amb la convicció amb què ha defensat l’ordre i l’aventura: és un peix dins l’aigua, corri en la direcció que corri.
