Sánchez ho fia tot a la mà dura amb Catalunya

BarcelonaDesprés d’activar la repetició electoral, Pedro Sánchez va demanar a la ciutadania que “parlés més clar”, és a dir, que li atorgués una majoria més àmplia per governar. Segur que ni en els seus pitjors malsons hauria imaginat un escenari com el que es va trobar ahir en el debat: una dreta enfortida i un Pablo Iglesias immune al desgast. Per això, i sent coherent amb l’estratègia que ha seguit les últimes setmanes, en el debat ho va apostar tot a la mà dura amb Catalunya. Així, Sánchez va proposar tornar a convertir en delicte la celebració de referèndums unilaterals, com va fer José María Aznar contra el pla Ibarretxe. Aquesta mesura, com li van recordar els seus contrincants, suposa una esmena a José Luis Rodríguez Zapatero, que els va despenalitzar el 2005, i a ell mateix, ja que el PSOE hi va votar en contra fa només vuit mesos al Congrés.

Sánchez també va proposar una assignatura comuna a tot Espanya sobre “valors cívics i constitucionals” i més blindatge dels òrgans de govern de les televisions autonòmiques per evitar, va dir, “l’ús sectari de TV3”, ignorant que a Catalunya ja regeix la norma dels dos terços del Parlament per als nomenaments. Un cop dit això, Sánchez va evitar el cos a cos amb la dreta sobre Catalunya, però no amb Pablo Iglesias, a qui va atacar per les "fortes discrepàncies" que mantenen i perquè el seu candidat a Catalunya, Jaume Asens, va ajudar Toni Comín en el seu exili. Sánchez va dibuixar al llarg del debat un pacte impossible amb Unides Podem, cosa que deuria desesperar els electors d'esquerres.

Casado i les nacions

A diferència del 28-A, ahir el candidat del PP, Pablo Casado, no necessitava sortir a l’atac, sinó que en tenia prou apareixent com l’única alternativa viable a Sánchez i tractant amb condescendència Rivera i Abascal. Tot i això, va estar especialment agressiu amb Sánchez, a qui va acusar de no creure en la nació espanyola. “Quantes nacions hi ha Espanya?”, "Pactarà vostè amb Junqueras i Torra?" inquiria Casado mentre Sánchez movia el cap contrariat. Casado intentar noquejar el candidat socialista i alguna vegada s'hi va quedar a prop. Sense dubte va sortir reforçat del debat.

El líder de Ciutadans, Albert Rivera, era, de lluny, qui ahir estava en una situació més delicada, ja que les enquestes preveuen una debacle que pot deixar Cs darrere d’ERC. Pressionat com estava, no tenia més remei que arriscar. I ho va fer amb el seu estil efectista. Brandant un tros de panot, el va convertir en una mena d’arma de destrucció massiva. “Aquest panot representa l’amenaça a la democràcia, a l’estat de dret”, va dir, abans de demanar a Sánchez que garanteixi que el 10-N es pugui votar a Catalunya “en poblets on la llibertat està avui coaccionada”. Però Rivera no només va tenir munició contra Sánchez, sinó també contra Casado, a qui va retreure, exhibint una llarga llista de cessions de competències a Catalunya, la seva política de pactes amb els nacionalistes. Casado se'l mirava incrèdul perquè són socis de govern a molts ajuntaments i autonomies.

Extrema dreta

En canvi, Santiago Abascal ja tenia mitja feina feta -les enquestes el situen com a tercera força- i es va limitar a plantejar el seu “programa patriòtic” amb formulacions tan senzilles com que cal triar “entre autonomies o pensions”. Sobre Catalunya, cap concessió: “La primera mesura que prendríem l’11-N seria la suspensió de l’autonomia de Catalunya”. L’altre gran problema d’Espanya per a Abascal són els immigrants. “Quant costa la sanitat universal?”, va preguntar a Sánchez, deixant clar que caldria excloure els no espanyols d’aquesta atenció. I, per descomptat, va defensar un enduriment de penes general per a tota classe de delictes. Abascal va estar còmode perquè gairebé ningú se li va encarar ni va intentar desmuntar el seu argumentari. L'extrema dreta va quedar ahir definitivament normalitzada a ulls dels espanyols.

En l’àmbit de l’esquerra, Pablo Iglesias va demostrar el seu domini de l’escena (en els debats del 28-A va ser un dels grans triomfadors) apareixent com una mena d'home tranquil que contrastava molt amb l'histerisme de Rivera i la testosterona d'Abascal. Iglesias va buscar l’equilibri entre atacar Sánchez i estendre-li la mà amb l'objectiu de seduir els votants socialistes més esquerrans. Va ser l’únic que es va desmarcar del consens del 78 i va afirmar sense embuts que “Catalunya és una nació dins d’una altra nació”, i va receptar “diàleg” com a única manera de resoldre el conflicte. La seva millor carta, però, va ser brandar amb habilitat la por a un pacte PSOE-PP entre el votant d’esquerres, per al qual “Catalunya és l’excusa perfecta”.

En el capítol econòmic, Pedro Sánchez es va treure un altre conill del barret i va anunciar que l’actual ministra Nadia Calviño seria “vicepresidenta econòmica”. El més sorprenent, però, va ser el xoc entre Pablo Casado i Albert Rivera sobre política econòmica. El líder popular va acusar el taronja “d’enfangar el terreny de joc” i li va recordar, davant dels seus atacs, que l’adversari era “l’esquerra” i no ell. Rivera va acusar Abascal d’haver cobrat sense treballar en un “xiringuito” de la Comunitat de Madrid. La sobreactuació de Rivera, atacant a esquerra i dreta tot i tenir pactes només amb el PP i Vox, va acabar per convertir-lo en el personatge antipàtic i més agre del debat.

Aquí Sánchez es va moure amb més comoditat, exhibint la seva gestió, amb trumfos com la pujada del salari mínim. Iglesias també va estar còmode, i va defensar el seu programa socialdemòcrata per, davant la desacceleració que ve, “retallar als de dalt i no als de baix”. Al llarg del debat, Iglesias va desafiar Sánchez a pactar en diverses ocasions, però el socialista no va amagar la seva animositat contra el candidat lila.

Cap al final, Sánchez va ensenyar la seva última carta amagada: introduir en el Codi Penal el delicte d'apologia del franquisme i la il·legalització de la Fundació Francisco Franco. Aquí es va produir un cara a cara amb Abascal que li va servir per retreure a Casado i Rivera els seus pactes amb l'extrema dreta. "Vostès són la dreta covarda amb l'extrema dreta", els va repetir en diverses ocasions. I cap al final, va tornar a Catalunya per prometre que aconseguiria retornar, com si fos un xèrif del far west, Carles Puigdemont a Espanya.

En definitiva, el debat no va resoldre la incògnita principal: amb qui pensa pactar Pedro Sánchez. Sí que va quedar clar que el líder del PSOE no ha canviat d’idea i pretén governar sol. Caldrà veure si l’electorat es creu la seva duresa amb Catalunya o si, posats a aplicar una recepta clàssica de la dreta, prefereix l’original i no la còpia.