BarcelonaAlberto Núñez Feijóo és d’aquells dirigents polítics que saben esperar el seu torn sense fer soroll. El gener del 2006, després d’haver passat una etapa a Madrid dirigint discretament institucions com Correus i relacionant-se sigil·losament amb els principals quadres del PP, prometia no ser Judes en l’acte que el va coronar com a successor de Manuel Fraga al capdavant del partit i també com a candidat als següents comicis. Feijóo, però, assumia les regnes d’un PP en les seves hores més baixes: feia un any que Fraga havia perdut la majoria absoluta després de la crisi del Prestige i un pacte entre el PSdG i el BNG li havia arrabassat la Xunta. El flamant líder popular sabia que aquell era el seu moment. L’ocasió per rellançar un PP que havia estat hegemònic a Galícia des de gairebé els inicis de la democràcia.
I va ser així. L’any 2009 Feijóo guanyava les seves primeres eleccions i obria la seva etapa al capdavant de la Xunta. Onze anys després i amb tres majories absolutes, el líder popular té l’oportunitat d’eixamplar el seu palmarès i igualar les quatre de Manuel Fraga. L’únic factor que li juga en contra és el fantasma de l’abstenció que en la recta final de la campanya, arran del brot d’A Mariña, ha començat a planar amb força. Feijóo ha intentat neutralitzar aquest temor garantint que la situació està sota control, fent gala de la seva gestió durant la pandèmia i que tot plegat és una tàctica del PSOE per debilitar-lo.
La veu moderada del PP
“La Galícia del 2006 no és la del 1989, i ens hem d’adaptar a això”, resumia l’actual president gallec ara fa catorze anys. I és precisament aquesta la seva clau de l’èxit. Sota l’etiqueta de moderat, Feijóo ha sigut capaç d’arribar a l’electorat de centredreta en el qual Fraga no havia aconseguit fer forat. L’etiqueta se l’ha guanyat a pols actuant com un vers lliure de les tesis teledirigides des de Génova i desmarcant-se del discurs més dur de Pablo Casado. Els que el coneixen el defineixen com una persona pragmàtica i difícil de fer alterar. Un polític que ha sabut sumar el votant tradicional del PP de les zones rurals i el més cosmopolita -tot i que ell formava part del sector del birrets, el grup de polítics del PP llicenciats que s’havien enfrontat històricament a les boines, els dirigents provinents d’entorns rurals-, amb un discurs regionalista que l’ha portat a ser etiquetat per Vox com a nacionalista. Ni la seva relació amb el narcotraficant Marcial Dorado ni una pandèmia com la del covid-19 han aconseguit fer-lo trontollar al capdavant de les enquestes. Tot al contrari. A mesura que avançava la crisi sanitària, el seu lideratge es reforçava.
Feijóo ha continuat el llegat de Fraga i s’ha forjat un nom que va més enllà de les sigles del PP. Si aconsegueix igualar les seves quatre majories absolutes, ell mateix ha dit que aquesta serà la seva última legislatura -havia apostat per un màxim de dues-. Potser per evitar replicar els passos de Fraga i que la cinquena cita electoral sigui la que li faci perdre aquesta majoria. El que no ha dit és si això suposarà abandonar també el repte que se li ha resistit dues vegades: ser el president del PP estatal.