Núvols a l'horitzó de la nació industrial

Sant Sebastià"Un ciutadà de Barcelona surt de casa i agafa un metro construït per l'empresa CAF, després un autobús de la marca Irizar, ja a l'oficina puja al seu despatx en un ascensor Orona i, quan torna a casa, per relaxar-se, surt a fer un volt amb una bici Orbea. Tots aquests mitjans de transport comparteixen el fet d'estar fabricats a Euskadi per empreses basques, la majoria cooperatives guipuscoanes. A més, aquest ciutadà pot tenir al garatge un Mercedes fabricat a Vitòria, la capital política basca, o un Volkswagen de Pamplona". El vicepresident del Col·legi d'Economistes d'Euskadi, Joseba Barandiaran, descriu d'aquesta manera tan gràfica la potència industrial de l'economia basca. Els indicadors econòmics mostren que Euskadi té una renda per càpita que és la segona de l'Estat, amb 35.832 euros, només per darrere de Madrid, que en té 38.435, i superior a la catalana, que és de 32.550, amb dades del 2022. També molt menys atur: un 6,3% davant del 9% català o el 9,7% madrileny. ¿Però realment va tot tan bé a Euskadi?

Elorrio és una població de 7.000 habitants situada a la comarca biscaïna del Duranguesat que concentra molts dels contrastos i contradiccions que afronta la societat basca. Karlos Ibarrondo és un ramader que ens ha citat en un paisatge idíl·lic de muntanyes verdes i pins insignes per on pasturen 200 porcs blancs de la seva propietat a la població veïna d'Atxondo. Però el que crida poderosament l'atenció són uns pilars altíssims que s'estan construint perquè l'AVE, la famosa i grega basca, salvi el pendent d'una vall majestuosa amb el Mugarra al fons. L'impacte visual és brutal, i molta gent a Elorrio considera que són els grans damnificats per una obra que acumula retards i més retards. S'hauria d'haver acabat el 2013 i ara es calcula que no estarà enllestida fins al 2028.

També pensa així Iker Alberdi, antic soci i ara treballador de la cooperativa Basatxerri, que aplega productors de porcs com Ibarrondo. Alberdi, com a pare de tres fills, està més preocupat per la qualitat de l'ensenyament públic o la sanitat que per l'alta velocitat i la connexió amb Madrid. Asseguts davant d'un plat de cigrons al bar La Parra d'Elorrio, la conversa gira al voltant de l'Euskadi actual. "Els joves ja no volen emprendre i, si poden treballar 34 hores, millor que 40", es queixa Ibarrondo, que a part de l'activitat ramadera és conegut per ser un mestre en la tècnica del rostit de vedella a l'estil burduntzi i també presideix el sindicat agrari ENBA. Ibarrondo, que també va ser regidor del PNB, representa aquelles veus que creuen que l'administració posa massa entrebancs a l'activitat econòmica. "Aquí, amb les diputacions i el govern autonòmic, tenim molta burocràcia, tot va més lent que en altres llocs", afirma amb uns arguments que recorden molt els de les patronals catalanes.

I és cert que, si es miren unes altres dades, el panorama ja no sembla tan pròsper. "L'economia basca representava el 7,1% del total espanyol el 1978 i ara és el 5,8%. S'ha anat perdent pes en favor de Madrid", explica el professor d'Economia Aplicada de la Universitat del País Basc Jon Bernat Zubiri. Zubiri creu que la imatge d'Euskadi com a motor industrial d'Espanya ja no respon a la realitat. "Fa 50 anys la indústria representava més del 50% del PIB basc, ara és el 22%, i la situació és especialment preocupant a Biscaia", afirma. Hi ha dades que fonamenten aquesta tesi de la decadència biscaïna respecte a Guipúscoa i Àlaba (i també Navarra) malgrat ser la seu de gegants com Iberdrola o Petronor. Només el 15% de l'ocupació biscaïna és industrial, en comparació amb el 28% de l'alabesa i el 23% de la guipuscoana. "La indústria guipuscoana aguanta millor per l'especialització en la màquina eina, però té una mà d'obra molt envellida, mentre que Àlaba té una gran empresa que és la Mercedes", relata Zubiri des de la població de Mungia, una de les de l'entorn de Bilbao que les classes mitjanes-altes han convertit en lloc de residència i on es respira ambient de poble, una mica a l'estil de Sant Cugat. "La burgesia negurítica [pel barri de Neguri de Getxo], a més, es va deixar perdre el seu gran banc amb la fusió amb Argentaria", afegeix en relació amb el poc pes basc en l'actual BBVA.

Menys immigració

L'envelliment de la població i la falta de mà d'obra són dos punts febles que la patronal basca ja fa temps que té detectats. La població d'origen immigrant representa un 9,1% del total, menys de la meitat que a Catalunya. La responsable de recursos humans d'una empresa de maquinària de la comarca de l'Alt Deba explica a l'ARA que tenen moltes dificultats per trobar treballadors. "Costa molt, perquè hi ha poc atur i els candidats moltes vegades ja els hem descartat. D'altres es queixen del soroll de les màquines o de la poca llum. No sé què s'esperen en una fàbrica com aquesta!", sospira.

Un altre dels fets distintius del teixit industrial basc és el model cooperatiu, especialment el pes del Grup Cooperatiu Mondragon, un gegant per al qual treballen 70.000 persones i que ven a 150 països. I això que els últims anys empreses molt importants com Orona o Ulma n'han sortit, tot i que han continuat sent cooperatives. "El model de Mondragon s’estudia arreu, és un referent mundial. És un sistema d’empresa més democràtica on el que és central no és el capital sinó el treball", comenta Joseba Barandiaran. Bàsicament, els treballadors són també propietaris, i, tot i que la gestió està professionalitzada, les decisions es prenen votant. Així, per exemple, quan Ulma va haver de decidir si sortia del grup Mondragon, va llogar una plaça de toros per reunir tots els cooperativistes i votar. "L'avantatge de la cooperativa és la flexibilitat. Els treballadors poden decidir abaixar-se el sou per salvar l'empresa", resumeix Barandiaran. "La pandèmia va demostrar el potencial del model cooperatiu: d’un dia per l’altre es van posar a fabricar mascaretes. Les empreses de Mondragon van portar màquines de la Xina per fer-ne", remata l'economista. 

Parlant amb treballadors d'aquestes cooperatives, però, ja es veu que no tot és tan ideal. Alguns es queixen que a les empreses hi ha treballadors de primera (els cooperativistes) i de segona (assalariats), i que això provoca conflictes. "La gent vol entrar a la cooperativa perquè així tenen el lloc de feina assegurat i no els poden fer fora, no per esperit cooperatiu. Al final ells són com funcionaris, i a nosaltres no ens tracten igual", es queixa un treballador. Això sí, la potència d'aquest teixit industrial és tan gran que tenen una universitat pròpia, la Universitat de Mondragon, per formar els seus tècnics. Lander Beloki és el degà de la Facultat d'Empresarials i explica a l'ARA com funciona el model cooperatiu en aquest cas: "Treballadors, estudiants i empreses tenen la mateixa representació, i les decisions es prenen de manera democràtica", explica. És, sens dubte, un model únic al món.

El Grup Mondragon va patir un cop dur amb la caiguda l'any 2013 de Fagor Electrodomésticos, que era l'empresa fundadora del conglomerat. El viceconseller de Formació Professional del govern basc, Jorge Arévalo, encara recorda aquell dia com un dels pitjors de la seva vida a l'administració. D'un dia per l'altre 1.800 persones es van quedar sense feina. Però llavors van activar la seva potent xarxa de centres de FP, en especial el Miguel Altuna de Bergara, la joia de la corona, per on van passar 400 d'aquests treballadors per rebre formació i tornar-se a recol·locar. Avui dia, explica, només queden 45 extreballadors sense feina.

De fet, les empreses de la zona es rifen estudiants com Ainhoa Garay, de 24 anys, que de treballar d'administrativa ha passat a formar-se en un cicle de preparació de la producció en fabricació mecànica. A l'empresa on fa les pràctiques de la FP dual l'esperen amb candeletes. Quan acabi passarà a cobrar el mínim que fixa el conveni del metall guipuscoà: 30.000 euros anuals bruts. L'empleabilitat de la majoria de cicles està per sobre del 90% i, de fet, cada any queden places per cobrir. "Ens falten alumnes", lamenta Arévalo.

Fracàs a PISA

No tota l'educació basca, però, és igual d'exitosa. Com va passar a Catalunya, els últims resultats de les proves PISA van suposar un fracàs per a Euskadi. Les dades de comprensió lectora van ser especialment dramàtiques, ja que van situar els alumnes bascos a la cua d'Espanya, per sota també de Catalunya. I això amb la major inversió per càpita per alumne i sense el factor immigració. "És que no s'ha de mirar la inversió per càpita sinó en relació amb el PIB, on es veu que Euskadi inverteix menys que altres comunitat autònomes", defensa l'economista Jon Bernat Zubiri.

Llavors es planteja la gran pregunta: com és que l'educació i la sanitat basques no són sensiblement superiors a la resta tot i tenir el concert econòmic? Aquí Zubiri apunta que una de les raons és la baixa recaptació. "En referència al PIB, Euskadi recapta menys que la mitjana espanyola i està lluny de l'europea. Necessitaria augmentar la recaptació en 1.500 milions per arribar a la mitjana europea", calcula aquest economista. En canvi, Barandiaran defensa que poder fer una política fiscal pròpia serveix per atreure activitat econòmica. "Biscaia ha aprovat ara exempcions fiscals per a les filmacions, i ara molts rodatges que es feien a Barcelona o Madrid venen aquí", explica. Guipúscoa, en canvi, grava més l'activitat econòmica però tracta bé les rendes altes per atreure rics, a l'estil de Madrid.

Passar de viure a Ermua (Biscaia) a viure a Eibar (Guipúscoa) és un trasllat de només tres quilòmetres, però suposa passar a tenir bonificacions de l'IRPF diferents. El fet és que la campanya electoral, excepte els últims dies, ha girat al voltant de la degradació de l'Osakidetza, el sistema basc de salut, i EH Bildu defensa la pujada d'impostos amb l'argument que "no es poden tenir els serveis socials de Suècia amb la política fiscal de Polònia".

Euskadi compta amb un règim fiscal i un mapa de partits propi i una economia industrial puntera, però hi ha una altra clau que explica, per exemple, que tinguin el salari mitjà més elevat d'Espanya (2.545 euros bruts mensuals): l'alta conflictivitat laboral. L'any 2023, el 53% de totes les vagues que es van fer a Espanya es van fer a Euskadi, i, d'aquestes, el 83% les va convocar un sol sindicat: ELA (Eusko Langileen Alkartasuna, és a dir, Solidaritat dels Treballadors Bascos). ELA es defineix com un sindicat de classe i abertzale i ostenta més d'un 40% de la representativitat a Euskadi, molt per davant de LAB (20%), CCOO (18%) i UGT (10%).

Amb 103.000 afiliats, són la principal organització abertzale d'Euskal Herria. Però quin és el seu secret? El secretari general d'ELA, Mitxel Lakuntza, cita l'ARA a la seva seu d'Altsasu, ja a Navarra, per explicar-ho: "Tot i que ELA va néixer el 1911 lligat al PNB, l'any 1976 vam prendre la decisió de ser totalment autònoms, i per això vam decidir que la nostra quota seria més elevada que la resta i que el 25% d'aquesta quota es destinaria a la caixa de resistència", relata. "Nosaltres entenem que la millora de les condicions laborals només s'aconsegueix mitjançant la confrontació, i la vaga és una eina molt útil", afegeix.

La fortalesa del sindicalisme basc

L'historial de victòries sindicals d'ELA és impressionant. Les treballadores de les residències de gent gran de Biscaia van fer vaga durant un any. El resultat va ser un augment salarial del 25%, fins als 1.600 euros. Augments similars s'han donat en l'àmbit dels subcontractes de neteja dels ajuntaments o de dependentes del comerç d'empreses com H&M. "Els nostres últims grans èxits han estat en sectors feminitzats", diu Lakuntza. "Quan comencem una vaga, les empreses saben que no l'aturarem per falta de recursos", subratlla satisfet. "¿I quants diners hi ha en aquesta caixa de resistència?", pregunto. "Això voldria saber la patronal", respon Lakuntza rient.

A Euskadi, la sindicació, del 20%, dobla la mitjana espanyola. I els treballadors solen tòrcer el braç als empresaris. L'última victòria d'ELA ha estat al magatzem distribuïdor d'Eroski, a Elorrio, on els treballadors, molts d'origen immigrant, han passat de cobrar el salari mínim a més de 22.000 euros anuals. En aquest cas, només van caldre sis dies de vaga. El seu rècord és la vaga de Novaltia, una cooperativa de distribució de medicaments: els treballadors van aguantar tres anys de vaga i al final van aconseguir totes les seves reivindicacions. Ha estat la vaga més llarga a l'Europa de la postguerra. "El lehendakari Urkullu, que és molt propatronal, no ens pot ni veure. De fet, jo no m'hi he pogut reunir mai", conclou.

Com es deia a l'inici del reportatge, vist des de fora Euskadi sembla un lloc ideal, però de prop es comencen a veure núvols a l'horitzó de la nació industrial per excel·lència. El més evident és la baixa natalitat. El 2023 van néixer menys de 10.000 nens per primer cop des que es tenen registres. Com ja apuntava Zubiri, Biscaia és el territori que més pateix i el que té una població més envellida. Bilbao té les pitjors dades econòmiques i els pitjors indicadors de pobresa de les tres capitals basques. L'efecte Guggenheim va canviar la cara de la ciutat, però no ha acabat de convertir-se en una potència turística, com sí que ho és Sant Sebastià, que llueix per damunt de totes. El sector pesquer, abans molt potent, ha entrat en una forta decadència molt visible en ciutats com Bermeo o Hondarribia. A Guipúscoa, el problema és la falta de mà d'obra especialitzada i de recanvi generacional a les fàbriques.

Al carrer es respiren aires de canvi i entre els joves hi ha un canvi de prioritats (preocupació pels serveis socials, més consciència climàtica i feminista, etc.) que pot beneficiar EH Bildu. Però Euskadi no deixa de ser una societat benestant, en què sortir de zuritos i disfrutar de la vida són una religió i en què l'aversió al risc també és molt visible. Decadència? Si és això, molts la voldrien.