La UE, les polítiques migratòries i l'agenda de l'extrema dreta: com es posicionen els partits?
El polèmic pacte europeu de migració i asil consolida la dretització del discurs europeu
BarcelonaEl camp de refugiats de Mória a l’illa grega de Lesbos va ser durant anys el símbol del fracàs de les polítiques migratòries europees: en una antiga presó pensada per a 2.800 persones hi van arribar a entaforar 20.000 homes, dones i criatures, que esperaven durant mesos (o anys), en condicions penoses, que es processessin les seves sol·licituds d’asil. Ara ja no és notícia, però milers de persones continuen atrapades en centres militars a les fronteres europees.
La instrumentalització de la immigració s’ha convertit en les últimes dècades en una arma política llancívola en mans de la ultradreta, que amb la crisi econòmica ha arribat als governs de la UE: Itàlia, Finlàndia, Eslovàquia, Hongria, Croàcia, la República Txeca, Suècia i més recentment els Països Baixos, tenen governs d’ultradreta o que depenen del seu suport. En els últims anys la resta de l’espectre polític, des dels conservadors fins als socialdemòcrates, ha adoptat gradualment la seva agenda amb una retòrica de "llei i ordre" en el control fronterer, que afirma que Europa viu una situació de crisi migratòria permanent, per molt que en realitat els fluxos d’arribada s’hagin reduït molt després del 2015. Tampoc es correspon matemàticament que els països que reben més migrants o els que geogràficament estan en la primera línia de les arribades siguin els que giren cap a la ultradreta, com va passar a Grècia amb Syriza en plena crisi de refugiats del 2015 o com és el cas d’Espanya.
En tot cas, les polítiques de control fronterer europees han passat a respondre a la retòrica de la necessitat d’aixecar murs (físics, tecnològics i mentals) que fins fa no tants anys era patrimoni exclusiu dels ultres. Així és com es va arribar dos mesos abans de les eleccions europees a l’aprovació final del Pacte Europeu de Migració i Asil (Pema), que pretén blindar les fronteres exteriors de la UE –encara que el 90% de migrants arriben a l’espai comunitari amb visats a través dels aeroports– i alhora repartir els refugiats que aconsegueixin entrar a l’Europa fortalesa entre els estats membres.
El pacte va obtenir el suport de la majoria de socis comunitaris (amb l’excepció d’Hongria i Polònia), malgrat les crítiques unànimes de les organitzacions defensores dels drets humans, com Amnistia Internacional, que afirma que "incrementarà el patiment en cada pas del viatge de les persones que busquen asil".
Amb el nou marc legislatiu, els migrants que arribin a les fronteres europees seran detinguts i registrats i hauran d’esperar fins a 12 setmanes en camps de recepció, privats de llibertat, fins que es resolguin les seves peticions d’asil, inclosos els menors de 16 anys, amb l'excepció dels que han arribat sols. La capacitat d’aquests camps serà de fins a 30.000 persones, i totes les persones que provinguin de països amb menys d’un 20% de sol·licituds d’asil aprovades passaran per un procediment accelerat amb drets limitats d’apel·lació i seran deportats directament quan es rebutgin les seves peticions en primera instància.
Acollida a la carta
Els migrants que arribin a les fronteres de la UE i obtinguin l’asil han de ser distribuïts entre els 27 estats membres de la UE. Però Hongria i Polònia han rebutjat el mecanisme de relocalització i, segons el Pema, els països que no vulguin acollir refugiats tenen l’alternativa de pagar 20.000 euros per cada persona que els correspondria. És a dir, pot pagar-se el fet d’incomplir les seves obligacions segons la legislació europea i el dret internacional.
L’altre vessant del pacte és l’anomenada externalització del control fronterer. La UE ha signat recentment acords amb Tunísia i el Líban, als quals paga milions d’euros i ofereix suport financer a canvi que es comprometin a barrar el pas als migrants perquè no puguin arribar a les fronteres europees. Com va passar amb l’acord amb Turquia de 2016, la UE deixa el control de les seves fronteres en mans de dèspotes que podran fer servir el fantasma d’una crisi migratòria com a arma de pressió.
Tot plegat amanit amb la doble vara de mesura que els Vint-i-set i les institucions comunitàries han aplicat a la guerra d’Ucraïna. Des de la invasió russa del febrer del 2022, sis milions d’ucraïnesos i ucraïneses han buscat refugi dins la UE, que els va obrir les portes sense traves. El moviment més gran de refugiats a Europa des de la Segona Guerra Mundial es va respondre amb una política de fronteres obertes i un discurs que no parlava de "crisi" ni de "perill" i que ha demostrat que, amb voluntat política, els 500 milions d’habitants de la UE poden acollir la gent que ho necessita.
Sense un sistema comú europeu d’asil amb regles clares, sense un mecanisme efectiu per restar pressió als països que són la porta d’entrada, amb una creixent militarització de les fronteres i la deslocalització del control als veïns del sud, la UE no sembla més ben equipada ara per gestionar els moviments migratoris. Amb la guerra a Gaza a les portes i la perspectiva que la destrucció sense precedents de la Franja obligui una part important de la població palestina a haver de fugir, a curt o mitjà termini, amb la ultradreta més forta que mai al Parlament Europeu, el futur s’assembla molt al que volen Marine Le Pen, Geert Wilders o Viktor Orbán.
