A la UE hi juguen 27... i sempre guanya Alemanya?

Brussel·lesA les institucions europees hi ha escultures, plaques i commemoracions de tota mena de grans personalitats i moments que han marcat la història de la Unió Europea. Ara bé, una de les frases que se sent més als passadissos de Brussel·les no és de cap intel·lectual o dirigent clau en l'esdevenir del bloc, sinó de l'exfutbolista i comentador esportiu Gary Lineker: "El futbol és un joc en el qual juguen onze contra onze però sempre guanya Alemanya". Una màxima que molts diplomàtics, funcionaris i periodistes instal·lats a la capital comunitària també fan servir per resumir el funcionament de la UE.

Ara bé, fins a quin punt és veritat que Alemanya sempre se surt amb la seva? La sensació dels ciutadans comunitaris és que Berlín fa i desfà a la UE, segons indiquen enquestes de diferents think tanks europeus. I, de fet, el país germànic és un dels socis fundadors, és l'estat més gran del club i n'és la locomotora industrial i econòmica. Per tant, com és natural, hi té una influència importantíssima i cap gran iniciativa pot fructificar si s'hi oposa rotundament. Tanmateix, els experts coincideixen en assenyalar que en cap cas té la capacitat de prendre grans decisions en nom de tota la UE de manera unilateral, i menys durant els últims anys.

En primer lloc, el cap executiu del centre d'investigació europeu CEPS, Karel Lannoo, remarca que el principal motiu pel qual no es pot dir que el domini d'Alemanya a la UE sigui absolut és la seva "desídia general per les polítiques de la Unió Europea". En aquest sentit, explica que històricament "no ha estat interessada en fer passos cap a una major integració" dels Vint-i-set.

En aquest sentit, els investigadors del Centre Jaques Delors Christian Freudlsperger i Markus Jachtenfuchs assenyalen en un estudi sobre la integració de la UE que Alemanya només s'ha interessat realment a tirar endavant grans projectes comuns en moments crítics del bloc, com en la crisi de la covid. Aleshores, de manera sorprenent, el club europeu va trencar un gran tabú i va emetre deute conjunt per desplegar els fons comunitaris —batejats amb el nom de Next Generation— per pal·liar les conseqüències econòmiques derivades de la pandèmia.

Més enllà d'aquestes vacil·lacions respecte al projecte europeu, els analistes destaquen tres altres grans factors que han fet que Alemanya perdi veu i força a la UE en els últims temps: el seu dogma per l'austeritat, haver abandonat el bloc a la perillosa dependència energètica de Rússia i el desgavell de l'actual govern de coalició liderat per Olaf Scholz.

De fet, els fons europeus postcovid ja van suposar una esmena a la totalitat a l'estricta austeritat que Alemanya i els seus socis habituals, com els Països Baixos, Àustria o Dinamarca, van imposar durant la crisi econòmica del 2008. I, en la reforma de les regles fiscals que entraran en vigor aquest any, tot i que es mantenen els límits anteriors, els països del sud, com França, Itàlia i Espanya, que són més favorables a polítiques econòmiques expansives, han aconseguit que el compliment dels topalls de despesa pública siguin més flexibles i les sancions previstes més baixes.

A banda de l'austeritat, l'anterior cancellera alemanya, la conservadora Angela Merkel, tal com havia fet el seu predecessor, el socialdemòcrata Gerhard Schröder, va abandonar la UE a la dependència de combustibles fòssils respecte al règim de Vladímir Putin, tot i que feia anys que mostrava tics imperialistes. De fet, feia temps que altres socis europeus, sobretot de l'est d'Europa, l'advertien. La invasió d'Ucraïna i la consegüent crisi energètica els va donar la raó.

Això ha fet, també, que la gran majoria de socis europeus instin ara Alemanya a no repetir el mateix error amb la Xina. La UE ja té qualificat el gegant asiàtic com un "rival sistèmic" i vol reduir les dependències en diferents sectors crítics, com el de la indústria, respecte a Pequín, però Alemanya hi manté els llaços comercials i, fins i tot, els incrementa. Tot i això, la gran majoria de socis ara estan disposats a evitar entrebancar-se una altra vegada amb la mateixa pedra i volen reduir les dependències verinoses, encara que Berlín no s'hi impliqui.

Scholz l'imprevisible?

D'altra banda, durant el mandat de Scholz hi ha hagut diferents episodis que han fet que Alemanya s'hagi guanyat la fama d'imprevisible a la UE. Un dels casos més polèmics va ser quan, després d'haver negociat durant mesos i mesos i haver acordat la fi dels cotxes de combustió el 2035, a l'últim moment es va fer enrere. El motiu va ser que la part liberal de l'executiu de coalició va voler marcar perfil propi a l'avantsala de diverses eleccions regionals del país germànic.

Sigui com sigui, tal com apunta l'expert Lannoo a aquest diari, està clar que Alemanya té molt de poder dins de la UE, però el bloc sobretot està dominat pels interessos de l'eix francogermànic, que sovint són contraposats: nuclears o la seva prohibició, potència militar o pacifisme absolut (almenys fins a la guerra d'Ucraïna), polítiques econòmiques expansives o austeritat, i un llarg etcètera.

Més enllà del contrapès de França, la resta d'estats membres també tenen cada vegada més veu i vot dins de la UE, com s'ha vist amb Itàlia i Espanya darrerament i, especialment, amb els països de l'Est des de l'inici de la guerra d'Ucraïna. Per això, tot i el seu pes indiscutible, Alemanya tota sola no pot marcar el ritme de la UE, i menys després dels errors comesos els últims anys.