On va i de què serveix el teu vot a Europa?

Brussel·lesUns 370 milions de ciutadans de la Unió Europea estan cridats a votar entre aquest 6 i 9 de juny a les eleccions europees. Aquestes eleccions són crucials per als pròxims anys del bloc europeu, que estaran marcats per la guerra d'Ucraïna, la transició energètica i l'auge de l'extrema dreta. Tot i això, les institucions de la Unió Europea i el seu funcionament són encara unes grans desconegudes per al públic general i molts electors no saben exactament on va el seu vot ni quina influència pot tenir.

En primer lloc, cal recordar que no s'escullen directament els alts càrrecs de la Unió Europea, com el president de la Comissió Europea, el Consell Europeu o l'Eurocambra, sinó que s'elegeixen els eurodiputats que formaran el nou Parlament Europeu. A cada estat es presenten en circumscripció única. Enguany, a Espanya li pertoquen, d'acord amb la seva població, 61 escons, dos més que al final de l'anterior legislatura, i el global de la cambra comunitària en tindrà 720, quinze més.

Els eurodiputats que hagin obtingut representació, però, tampoc triaran els pròxims líders del bloc europeu. Són els governs estatals els que negocien i apuntalen els dirigents, i el Parlament Europeu només es pot limitar a ratificar o a bloquejar la tria consensuada entre els vint-i-set estats membres. Per aquest motiu, fa temps que diferents partits polítics europeus pressionen perquè l'Eurocambra tingui més poder en aquest sentit i els líders de la Unió Europea s'escullin de forma més directa per part dels votants.

De fet, en un intent de democratitzar més la tria dels alts càrrecs de la UE, els grups europarlamentaris van acordar abans de les eleccions europees del 2014 presentar un candidat a presidir la Comissió Europea, que és l'executiu del bloc. Tanmateix, només va funcionar en els comicis d'ara fa deu anys i, en les eleccions del 2019, tot i que va guanyar el president del Partit Popular Europeu (PPE), Manfred Weber, els estats membres van proposar com a líder de Brussel·les Ursula von der Leyen, que no s'havia presentat ni a llistes.

Ara bé, tot i que els estats membres juguen un paper molt més rellevant en la constitució de la Comissió Europea, el Parlament Europeu també és decisiu. El candidat al tron de Brussel·les necessita tant sí com no el vistiplau de l'Eurocambra i, per això, Von der Leyen, que aspira a revalidar mandat, està buscant suports parlamentaris per totes les bandes, fins i tot amb el partit d'ultradreta de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni (Germans d'Itàlia).

Cal recordar que, després de les eleccions del 2019, Von der Leyen només va ser ratificada per l'Eurocambra com a presidenta de la Comissió Europea per nou vots de diferència. I, enguany, tot i que es preveu que rebi el suport del global de la família socialdemòcrata i liberal europea, pot ser que els comptes encara li surtin més justos o, directament, no li surtin.

D'una banda, les enquestes auguren un gran augment de l'extrema dreta a l'Eurocambra, cosa que pot complicar la suma d'una majoria parlamentària per revalidar Von der Leyen. De moment, entre la ultradreta, només Germans d'Itàlia sembla oberta a votar per la conservadora alemanya. De l'altra, la disciplina de vot dels grups europarlamentaris és molt laxa i hi ha eurodiputats socialdemòcrates, liberals i conservadors que es neguen a votar a favor de Von der Leyen, per molt que les direccions dels seus partits a escala europea hi estiguin a favor, sobretot davant la disposició de la candidata del PPE a trencar el cordó sanitari amb l'extrema dreta i a pactar amb Meloni.

Un negociador en desigualtat de condicions

El Parlament Europeu i els estats membres –representats en el Consell de la UE– negocien les normatives que la Comissió Europea proposa. És a dir, sobre el paper, els eurodiputats són claus en el procés legislatiu de la Unió. El problema és, però, que juguen en desigualtat de condicions respecte als governs estatals i acaben tenint un paper més secundari.

Els eurodiputats solen estar lligats de mans i peus als interessos nacionals, del govern de torn o dels seus partits a escala estatal. Per aquest motiu, és difícil que puguin fer valdre la seva posició, que sovint és més proeuropea i progressista que la dels Vint-i-set, i acaben cedint. Dit d'una altra manera, els únics representants que surten elegits en les eleccions europees acaben tenint molt menys poder de negociació que els executius dels vint-i-set països del bloc comunitari.