Irene Montero: "S’ha de trencar relacions amb Israel i portar Netanyahu al Tribunal Penal Internacional"

BarcelonaIrene Montero (Madrid, 1988) és la candidata de Podem a les eleccions europees. L'objectiu del partit és obtenir representació mig any després de la trencadissa amb Sumar.

Anunci de Pedro Sánchez: reconeixement de l'estat palestí per al 28 de maig. Què us sembla? 

— Aquesta mesura, segons el que diuen tots els experts, és simbòlica. De manera que anunciar enmig d’unes eleccions un reconeixement que podries haver fet molt abans i que no servirà per frenar el genocidi, em sembla que generarà més titulars que canvis concrets. El més urgent és el que fins ara ni Espanya ni Europa han volgut fer, que és deixar de considerar Israel un estat amic. Cal fer un embargament total d'armes, trencar relacions diplomàtiques i comercials i portar Netanyahu davant el Tribunal Penal Internacional, com estan fent altres països que sí que estan representant la dignitat del món.

Fa 10 anys Podem causava sensació i entrava a les institucions europees. Van arribar després municipis, comunitats i la Moncloa. Avui ha perdut gairebé tot el poder institucional. Què ha passat?

— Fer autocrítica ha de servir per canviar aquelles coses que no s'han fet bé. I identifiquem com un dels nostres principals reptes la cura de l'organització i la implantació territorial. Però també creiem que, paradoxalment, se’ns ha jutjat més pels nostres encerts que pels nostres errors. 

Què vol dir?

— Estic convençuda que quan el 2017 Podem es va quedar sola a Espanya defensant que Catalunya tenia dret a decidir va perdre vots. A Espanya en aquests anys s'ha produït una guerra judicial, mediàtica i política contra les forces de transformació i, de vegades, allò que ara són consensos va tenir un cost electoral. 

Però hem vist com marxava Errejón, Bescansa, el trencament amb Sumar. ¿És un problema ideològic o de ferides personals?

— Crec que al nostre espai la principal divisió ha tingut a veure amb la resposta que se li dona a la guerra judicial i mediàtica. Hi ha qui ha preferit posar-se de perfil i no fer soroll, perquè és evident que transformar té un cost.

Què va passar amb Yolanda Díaz?

— Hem fet una reflexió profunda sobre això i hem passat pàgina. I això implica parlar del futur. L’esquerra s’ha de posar dempeus perquè l'alternativa és tornar al que ja teníem abans d'aquest cicle democràtic, que és bipartidisme, és sociovergència.

¿Va ser un error designar-la successora? 

— Ja ho he dit i sí, sí que ho crec.

Però sovint el que és personal impacta en el que és polític, és a dir, aquestes relacions humanes tenen després incidència en el que és polític. Per exemple, des de fora algú pot dir: "Bé, però a Podem i Sumar què els diferencia?"

— La voluntat política de fer el que diem que farem. En aquests anys, jo crec que s'ha demostrat molt clarament que una cosa és voler una cosa i una altra redactar el projecte, veure la reacció i mantenir-se ferms. I crec que més que estar preocupats per com ens portem entre nosaltres, el risc avui és que després de 10 anys de transformacions s'ho torni a quedar tot el bipartidisme a Espanya i la sociovergència a Catalunya.

El seu ministeri va ser un dels que van tenir més visibilitat, però les polítiques feministes també han generat polarització. Per què?

— No és possible que hi hagi un avenç en drets i que els reaccionaris, o aquells que amb la situació actual tenen privilegis, no responguin. I a la reacció se l'atura avançant en drets. Hi ha sectors progressistes que, quan hi ha un avenç i arriba la reacció, diuen: "A veure si hem anat massa lluny. Guardem silenci, parem de lluitar". 

No dic aturar-se, però ¿i buscar més consens? ¿Avançar més a poc a poc però amb menys risc de retrocedir?

— És que sí que hi ha un amplíssim consens que és majoritari, que Espanya és un país millor quan és un país feminista. Fins i tot les dades més alarmants en què veiem que hi ha, per exemple, 4 de cada 10 homes que creuen que el feminisme ha anat massa lluny, volen dir que n'hi ha 6 de cada 10, és a dir, la majoria, que creuen el contrari.

I què cal fer amb aquests 4 de cada 10?

— Continuar avançant en drets precisament perquè vegin pels seus ulls que una societat és millor quan és una societat feminista. I ho sento, però si després d'explicar-ho segueix havent-hi algú que creu que és millor que no existeixi, per exemple, una llei de llibertat sexual, doncs s'ha d’aguantar perquè és un dret. Si segueix havent-hi feixistes, reaccionaris que prefereixen que no tingui cap conseqüència ni legal ni social maltractar una dona, doncs ho sento molt perquè la política consisteix a prendre decisions que garanteixin drets.

¿I creu que aquestes polítiques feministes les critiquen només feixistes i reaccionaris?

— Hi ha molta gent que per primer cop s'està fent preguntes que fins ara no es feia. Penso, per exemple, en la llei trans. Estic convençuda que moltíssimes dones i moltíssimes persones a la societat, fins que comencem no només amb la tramitació de la llei sinó amb el debat social respecte als drets de les persones trans, mai s'ho havien preguntat o potser mai no havien conegut una persona trans o mai no s'havien preguntat què és el dret a la lliure determinació. Aleshores, crec en la legitimitat de fer-se preguntes. Precisament així també s'avança. Perquè hi hagi un avenç en drets hi ha d'haver una conversa social on es plantegen preguntes noves i es donen respostes noves. Però molta part dels debats que hem tingut en aquest temps han estat debats amb una càrrega de transfòbia bestial, alimentats pels grans mitjans de comunicació. 

Però hi ha crítiques que no han vingut d’aquests espais. Penso, per exemple, en Carmen Calvo. Ha exposat una posició contrària i es defineix com a feminista.

— És que jo ho sento molt, però hi ha coses que crec que no són debats. Una dona trans és una dona i dir el contrari és transfòbia i és anar contra els drets humans. No em sembla que això sigui un debat legítim en una societat democràtica. 

Però aleshores no hi ha conversa ni discussió possible amb algú com Carmen Calvo.

— La conversa sí que és possible i l'hem tingut moltes vegades. El que jo crec que no és possible és que un govern impedeixi el reconeixement dels drets humans de les persones. No hi ha un debat en els feminismes en què puguem dir que hi ha algunes feministes que pensen que les dones trans són dones i d'altres que no. Una posició és una posició defensora dels drets humans i del dret a ser de totes les persones, i una altra és transfòbia. I això no és un debat sa i democràtic. 

Per què ha decidit presentar-se a les europees? 

— Crec que és possible canviar les coses. Han estat mesos molt difícils en què ens hem preguntat si valia la pena seguir endavant i la resposta és clara. Tenim l'obligació de continuar intentant que les coses canviïn. 

I a Catalunya per què no es van presentar?

— Va ser una convocatòria electoral que no esperàvem. El nostre projecte polític ha passat aquests mesos per moments molt difícils i també s’ha de saber concentrar les forces. I vam prendre una decisió difícil per poder centrar-nos en aquestes eleccions europees.

Què passa si no aconsegueix l'escó?

— Això, partit a partit. Després de la nit electoral, quan sapiguem els resultats, en parlem. Ara, jo crec que és normal que estiguem centrades a treure el millor resultat possible. Hi ha molta gent progressista que està més aviat resignada. Doncs jo vull que aquesta campanya la gent pugui pensar en l'esperança, que és possible canviar les coses si posem drets a l'esquerra en aquest país. Aquest és el principal missatge que vull transmetre.

Quina ha de ser la prioritat a Europa?

— La mesura més important d’aquestes eleccions és defensar la pau. En un context de guerra, augmentarà la crisi climàtica, augmentaran les desigualtats, augmentarà la nostra dependència energètica, la guerra serà l'excusa perquè tornin les regles fiscals i les retallades.