Quins països de la Unió Europea se la juguen més a les eleccions?

Brussel·lesLes eleccions al Parlament Europeu del 9 de juny determinen les majories de l'Eurocambra, que negocia i ratifica la gran majoria de normatives comunitàries, i marquen en certa manera els noms dels pròxims dirigents de les principals institucions, com és la Comissió Europea o el Consell Europeu. Tot i això, les campanyes electorals encara se centren sobretot en debats estatals i els ciutadans solen votar més pensant en les forces polítiques del seu país que no pas en les del global del bloc europeu.

Per això, els resultats dels comicis europeus també se solen llegir com un plebiscit de molts governs estatals, nacionals o regionals. És a dir, com en el cas d'Espanya i Catalunya –en què s'interpretaran com un aval o una crítica a la llei d'amnistia i els acords d'investidura de Pedro Sánchez–, a França, Alemanya o Itàlia, tant govern com oposició, també tothom s'hi juga molt.

Un Scholz en caiguda lliure

La coalició alemanya liderada per Olaf Scholz ha anat perdent suport entre els alemanys gairebé des del moment que va formar govern. Ha anat encadenant diferents crisis internes i, a diferència dels executius d'Angela Merkel, ha sigut incapaç de marcar el ritme de la Unió Europea. No ha abandonat el seu dogma d'austeritat, tot i que la seva economia ha entrat en recessió tècnica, i ha traslladat la divisió del tripartit a les institucions europees, en què sovint s'han fet la traveta entre ells i s'han guanyat la fama de socis poc previsibles.

La partida principal dels socialdemòcrates alemanys no és ni tan sols contra els democratacristians (CDU/CSU), que és el partit de la candidata del Partit Popular Europeu (PPE) i actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, sinó contra la formació ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD, en les seves sigles en alemany). Les enquestes projecten un 17% de vot per a l'extrema dreta i un 15% per al partit de Scholz, la meitat que la CDU. Els altres dos partits de la coalició, verds i liberals, se situen prop del 13% i el 5%, respectivament.

D'aquesta manera, més enllà de certificar la caiguda lliure de Scholz, es preveu que els alemanys no castiguin gaire els escàndols que ha protagonitzat el cap de llista de l'AfD, Maximilian Krah, en plena precampanya. Va propiciar l'expulsió del seu partit del grup europarlamentari d'ultradreta Identitat i Democràcia (ID) en assegurar que no tothom qui va portar l'uniforme de les SS nazis era un criminal. També és investigat per haver cobrat de mitjans de propaganda russos i dels serveis secrets xinesos mentre era eurodiputat.

Jordan Bardella, la nova sensació de França

Totes les enquestes auguren que l'extrema dreta europea traurà els millors resultats de la seva història en unes eleccions europees, especialment a França. Dos de cada tres francesos votaran per Reagrupament Nacional, el partit lepenista que porta com a cap de llista la nova sensació –sobretot entre els joves– del país gal, Jordan Bardella. En canvi, es preveu que es ratifiqui la davallada de suports que pateix el president francès, Emmanuel Macron, a qui les projeccions auguren menys de la meitat dels suports que obtindrà el partit de Le Pen (Reagrupament Nacional), prop d'un 15%.

La resta de partits també es troben lluny de Bardella. Els socialistes francesos sembla que tornaran a aixecar el cap, fins al 14% dels vots, i doblaran els resultats del partit d'esquerres França Insubmisa, del polèmic Jean-Luc Mélenchon, i els democratacristians, que quedarien prop del 7%.

D'aquesta manera, sembla que l'estratègia del lepenisme de posar-se la pell de xai abans de totes les eleccions tindrà bons resultats. De fet, per això va trencar amb l'AfD en plena precampanya i ha allargat la mà a la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, per formar la gran família d'extrema dreta del Parlament Europeu.

A banda de l'Eurocambra, que a Reagrupament Nacional no li importen gaire, els comicis europeus poden ser un impuls de l'extrema dreta en les eleccions presidencials franceses del 2027. Macron ja no s'hi podrà presentar i Le Pen anhela, ara sí, guanyar a l'Elisi.

Meloni, la gran triomfadora

Si algú ho té absolutament tot de cara per sortir victoriós d'aquestes eleccions europees és la primera ministra italiana, la ultradretana Giorgia Meloni. Malgrat que en un primer moment les enquestes encara li auguraven uns millors resultats, es preveu que guanyi els comicis de manera folgada, amb el 29% dels vots. Per darrere, el socialdemòcrata Partit Demòcrata, amb un 21%; el moviment Cinc Estrelles, amb un 16%, i la Lliga Nord, de Matteo Salvini, amb un 9%. En resum, tot apunta que els italians avalaran, i molt, l'obra de govern de Meloni.

A més, aquests bons resultats també li poden servir per jugar un paper destacat en les institucions europees durant els pròxims anys i, fins i tot, tenir-hi la clau de la governabilitat. El partit de Meloni (Germans d'Itàlia) és el primer d'extrema dreta amb el qual Von der Leyen –i tota la dreta tradicional– es mostra predisposada a pactar i la UE ha adoptat en política migratòria el seu posicionament. També pot ser la dirigent que aglutini al seu voltant, juntament amb Le Pen, un sol gran grup europarlamentari d'ultradreta que podria arribar a ser segona força a l'Eurocambra, fins i tot per sobre dels socialdemòcrates.

Les dues Polònies

Les enquestes prediuen que Polònia es tornarà a debatre entre dos grans partits: la formació de l'actual primer ministre, Donald Tusk, o l'ultradretà i l'euroescèptic Llei i Justícia, que és l'anterior partit de govern. A hores d'ara, les projeccions estimen un empat tècnic de les dues forces amb un 31% dels vots. Així, tot i que la distància no es preveu gaire gran, la victòria pot tenir un valor simbòlic important.

Si Tusk en sortís victoriós seria un aval al seu pla de govern, que pretén retornar el país al compliment dels estàndards democràtics de la Unió Europea. De fet, Brussel·les ja li ha tret les sancions que havia imposat a l'anterior executiu, i Polònia ja torna a ser un estat de ple dret al Consell Europeu i no té els fons de recuperació postcovid congelats.

Guanyi qui guanyi, però, Polònia es mantindrà contrària, i molt, a la invasió de Rússia a Ucraïna, i favorable a incrementar el suport a les tropes ucraïneses i augmentar la capacitat militar i de fabricació d'armes de la Unió Europea. Es preveu que passi el mateix a la gran majoria de països de l'Est, Bàltics i Nòrdics, els quals, com Polònia, senten perillar la seva sobirania per l'expansionisme del règim de Vladímir Putin.

Hongria i Eslovàquia, les dues pedres a la sabata de la UE

Tot apunta que el partit del primer ministre hongarès, l'ultradretà Viktor Orbán, tornarà a guanyar les eleccions amb gairebé el 50% dels vots. Ara bé, per primera vegada en molts anys, li surt un competidor: Péter Magyar, un ex alt funcionari i exmilitant del mateix partit que Orbán. Les enquestes, de moment, li donen al voltant del 25% dels vots, i el seu partit només té poc més d'un mes de vida.

Tanmateix, a hores d'ara aquest nou opositor tampoc posa en perill real el tron d'Orbán, que continuarà nadant a contracorrent a la UE i encallant tota mena d'iniciatives que pretenen ajudar Ucraïna i sancionar el Kremlin. Per aquest motiu, ni l'extrema dreta vol compartir amb Orbán grup europarlamentari, encara que la seva intenció és entrar a ECR amb Meloni i Vox.

Pel que fa a Eslovàquia, les projeccions estimen una nova victòria del seu primer ministre, Robert Fico, a qui aquest divendres han donat l'alta dels trets que va rebre ara fa poc més de quinze dies. De fet, les enquestes registren un augment de suport arran de l'atac i preveuen que assoleixi el 23% dels vots, cosa que li donaria un empenta al capdavant de l'executiu del país. Tot i la seva proximitat al règim de Vladímir Putin, Fico no és en cap cas un entrebanc tan important per a la UE com Orbán, si bé la resta de socis europeus temen que acabi seguint les petjades d'Orbán i vagi a mal.