El PSC s'hi juga consolidar l'hegemonia i el sobiranisme busca reflotar

BarcelonaNo fa ni un mes que Catalunya acudia a les urnes per elegir nou Parlament i president de la Generalitat i, encara sense resoldre quines seran les aliances d’aquesta nova legislatura ni si hi haurà repetició electoral, avui 5,8 milions de catalans tornen a ser cridats a votar per elegir els representants a l’Eurocambra. Uns comicis que, tot i no tenir capacitat de canviar res del resultat del 12 de maig, sí que tindran un impacte en els principals actors polítics: el PSC es juga consolidar-se com a primera força a Catalunya després de guanyar les municipals, les espanyoles i les catalanes; mentre que Junts i Esquerra no només intenten revertir la dinàmica negativa de l’independentisme en el darrer cicle electoral, sinó que tornen a pugnar sobre qui és el primer partit del sobiranisme.

Per a Salvador Illa, aspirant a la presidència de la Generalitat, no és el mateix emprendre les negociacions per a la investidura havent guanyat àmpliament els independentistes que ser derrotat el 9 de juny. Tampoc és el mateix per al primer secretari del PSC que guanyi el PSOE o el PP a Espanya. En les eleccions del 2019, els socialistes van quedar en segona posició a Catalunya amb 766.107 vots (un 22,14%). En aquesta cita a les urnes aspiren a més: el PSC vol assolir de nou el graó més alt del podi amb un percentatge de vot més alt. Tenint en compte que a les eleccions catalanes es van situar en 872.959 vots i un 27,96% dels sufragis, consideren que és un objectiu factible.

De la mateixa manera, els resultats electorals també impactaran de ple en les expectatives de Junts i Esquerra. El seu principal hàndicap respecte al 2019 és que una part de l’independentisme està desmobilitzat –fa cinc anys just s'acabava el judici de l'1-O i la participació en els comicis era més alta en el context del Procés– i que els seus caps de llista no tenen la força que tenien els anteriors: Carles Puigdemont, des de l’exili, va ser primera amb gairebé un milió de vots en els últims comicis europeus –987.149 i el 28,52%, superant el PSC– mentre que Oriol Junqueras, que era a la presó, va situar-se tercer molt a prop dels socialistes amb 733.401 vots i el 21,19% dels sufragis.

Ara el cap de llista de Junts és Toni Comín, mà dreta de Puigdemont a l’Eurocambra però amb un predicament molt més baix entre l’electorat, i en el cas d’Esquerra Diana Riba també és poc coneguda pel gran públic. A això s’hi suma que venen de perdre la majoria absoluta al Parlament i que els sondejos no vaticinen una remuntada. De fet, si bé Junts va obtenir dos eurodiputats –i en va guanyar un més pel Brexit–, ara les enquestes li donen un sol escó; mentre que la tendència a la baixa d'Esquerra faria perillar el tercer que va obtenir en coalició amb Bildu i el BNG el 2019. També tindrà un impacte en les negociacions de la investidura qui quedi primer dels dos grans partits del sobiranisme. Puigdemont va fer el sorpasso a Esquerra el 12 de maig (35 escons a 20), però cal veure si aquesta tendència es consolida o és Esquerra qui obté més vots en aquesta cita. Per als republicans, en plena crisi, no és el mateix tornar a quedar per darrere de Junts que no fer-ho per decidir si fer president Illa; mentre que per a Junts tampoc és innocu, perquè el partit mesura les forces d'una candidatura sense Puigdemont.

La remuntada del PP

Si bé el 2019 eren Junts, el PSC i Esquerra qui es disputaven els tres primers llocs a Catalunya, enguany hi ha un nou actor lluitant per la pole position. El PP ja va quadruplicar resultats el 12 de maig (va passar de tres a quinze escons) i ara també batalla per la segona o la tercera posició el 9-J. Fa cinc anys va obtenir 178.950 vots (5,17%) i va quedar sisena força, però ara aspira a cruspir-se Cs de Jordi Cañas, que el 2019 va arribar als 298.781 vots. Els populars també competeixen amb l’extrema dreta de Vox –que en els comicis anteriors només va obtenir l’1,99% dels vots a Catalunya–, malgrat que el partit de Santiago Abascal està en un context d’auge per l’onada d’ultres a tot Europa.

D’altra banda, en la disputa entre l’espai de Sumar-Comuns i Podem, Catalunya és un terreny clau: Irene Montero i Pablo Iglesias s’hi han bolcat aquesta campanya –recordant que Podem va ser el primer partit estatal a defensar el dret de decidir i denunciar l’existència de presos i exiliats–; mentre que Sumar ha situat Jaume Asens com a candidat per reivindicar el seu compromís amb l’amnistia i destacar el vessant més sobiranista de la formació.