El Parlament Europeu: cementiri d'elefants o trampolí polític?

EstrasburgLa fama que persegueix el Parlament Europeu diu que s'hi treballa poc i s'hi cobra molt, especialment pel que fa als eurodiputats. I les crítiques se centren contra aquells que han estat en la primera línia política dels seus respectius països i decideixen acabar la carrera professional a l'Eurocambra, als quals sovint se'ls acusa de buscar una jubilació d'or per avançat. Ara bé, cada vegada són més els que fan el camí a la inversa: s'inicien a la cambra comunitària —alguns de ben joves i com a assistents parlamentaris—, s'hi foguegen i acaben fent el salt a la política estatal. "Això ha anat canviant amb el temps, i les dues esferes polítiques, la nacional i l'europea, estan molt connectades", assegura una font de l'equip de premsa del Parlament Europeu a l'ARA.

El catedràtic en Relacions Internacionals de la Universitat de Barcelona (UB), Andreu Olesti, apunta que es deu al fet que l'Eurocambra "ha anat guanyant competències" i "la seva capacitat de decisió i de legislar s'ha anat incrementant" durant els últims anys. I, per aquest motiu, l'expert recorda que el Parlament Europeu cada vegada té més visibilitat i "els mateixos partits polítics s'ho prenen més seriosament", si bé admet que en l'imaginari col·lectiu es manté la idea que els europarlamentaris "no treballen gaire i tenen poques responsabilitats".

Des de l'equip de premsa del Parlament, destaquen que l'experiència a Brussel·les es cotitza a l'alça i que es pot utilitzar com un trampolí a la política estatal. Un dels últims exemples és l'expresident del grup europarlamentari dels liberals (Renew), Stéphane Séjourné, que ha abandonat el Parlament Europeu per ser ministre d'Afers Estrangers de França. Com l'exeurodiputat dels Comuns Ernest Urtasun, que va començar a l'Eurocambra com a assistent de Raül Romeva, i ara ha sigut nomenat ministre de Cultura; o l'exeurodiputada d'Esquerra Unida Sira Rego, ara ministra de Joventut i Infància. També van deixar la cambra comunitària representants portuguesos per entrar a formar part del govern de Luís Montenegro.

Uns anys abans van fer el mateix pas dirigents d'arreu de la Unió Europea, com l'ex primera ministra d'Estònia i pròxima cap de la diplomàcia europea, Kaja Kallas; l'ex primera ministra de Dinamarca, Helle Thorning-Schmidt, o, entre molts d'altres, l'expresident d'Eslovènia, Borut Pahor. També havien passat per l'Eurocambra abans d'ocupar alts càrrecs als seus respectius països els dos expresidents d'Hongria, Pál Schmitt i János Áder, l'excap d'estat d'Estònia, Toomas Hendrik Ilves, l'exprimer primer ministre i actual president de Finlàndia, Alexander Stubb, el president de Polònia, Andrzej Duda, l'exvicepresident del Govern Oriol Junqueras o els exconsellers d'Exteriors Raül Romeva i Ernest Maragall.

En aquest sentit, Olesti destaca que haver passat per les institucions europees vesteix els currículums dels polítics i, fins i tot, algunes personalitats han aconseguit "revalorar-se" a Brussel·les, sobretot si han ocupat càrrecs a la Comissió Europea. És el cas de, per exemple, l'exsecretari general del PSOE Joaquín Almúnia, que va ser vicepresident de l'executiu comunitari i titular de Competència, o de l'expresident de la Comissió Europea i ex primer ministre italià Romano Prodi.

També, cada vegada més, els executius estatals prioritzen tenir noms destacats en institucions europees encara que els suposi perdre un actiu en el seu govern. Els casos més recents a Espanya, per exemple, són l'exvicepresidenta i ministra d'Economia Nadia Calviño, que ara és presidenta del Banc Europeu d'Inversions (BEI), l'exministre d'Afers Estrangers Josep Borrell, actual cap de la diplomàcia europea, o l'exministre d'Economia espanyol Luis de Guindos, que és vicepresident del Banc Central Europeu (BCE). A més, l'actual vicepresidenta i ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, la cap de llista del PSOE a les eleccions europees, anhela ocupar la cartera de l'Agenda Verda a la Comissió Europea.

Un reguitzell d'ex

Però el Parlament Europeu ha tingut sobretot noms que ja arriben amb una dilatada trajectòria a l'esquena. Un dels més destacats és el magnat dels mitjans de comunicació i ex primer ministre italià, el difunt Silvio Berlusconi. També va ser europarlamentari i president dels liberals europeus l'ex primer ministre de Bèlgica Guy Verhofstadt, l'ex primer ministre de Polònia Jerzy Buzek, l'exministra de Salut Simone Weil o, entre altres, l'expresident de França Valéry Giscard d'Estaing.

Actualment, però, a l'Eurocambra hi ha molts exministres, especialment dels partits que es troben en l'oposició al seu estat. En l'anterior legislatura, només del PP hi havia Dolors Montserrat, que repeteix com a cap de llista dels populars, Pilar del Castillo, José Manuel García-Margallo i Juan Ignacio Zoido, a part de Javier Zarzalejos, exdirector de la FAES i cap de gabinet de l'expresident del govern espanyol José María Aznar.

Al grup de Cs també hi havia l'expresident del govern de les Illes Balears José Ramón Bauzá. Pel que fa a socialistes, hi havia l'exministre de Justícia Juan Fernando López Aguilar. I de Junts, tot i que per motius excepcionals, els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí, i l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont.

Malgrat que sovint es critica que, com el Senat a Espanya, el Parlament Europeu rep velles glòries de tota mena o manté amb feina temporalment dirigents que s'han quedat sense càrrec als seus respectius estats, l'equip de premsa del Parlament Europeu contraposa que és "positiu" per a la institució "tenir gent amb experiència nacional" perquè ja saben, per exemple, com negociar amb un govern o com funciona un Parlament. A més, el portaveu de l'Eurocambra celebra que cada vegada hi hagi més polítics que comencen la seva carrera política a Brussel·les i que "hi hagi més barreja i equilibri entre eurodiputats joves i veterans".