Durant 60 anys la Unió Europea ha operat a partir d’un pacte entre conservadors, democratacristians, liberals i socialdemòcrates. ¿L’ascens de l’extrema dreta pot significar el principi del final d’aquest acord històric? Els resultats de les eleccions europees confirmen el que ja sabíem: que hi ha un vent social que empeny els partits de la dreta autoritària, xenòfoba i neofeixista, amb la indolència o la impotència dels partits convencionals davant dels símptomes de malestar d’amplis sectors socials. Ja els tenim aquí, penetrant en les institucions europees per fer una regressió cap a la fragmentació nacional i la democràcia orgànica (com deia el franquisme)
Tan greu és la situació que va Macron i es marca un Sánchez: fins i tot abans que es tanqui l’escrutini convoca eleccions generals, com si volgués demostrar que ell encara pot capgirar la situació. Potser fa un parell d’anys ens ho hauríem cregut. Però ara Macron corre un alt risc d’acabar el seu mandat amb Marine Le Pen (o una persona delegada per ella) com a primera ministra. És a dir, coronant-la.
L'extrema dreta curiosament obté els millors resultats en països fundadors de la Unió Europea. A més de França, on el partit de Marine Le Pen ha arrasat, i li ha fet pujar els colors a Emmanuel Macron, que va arribar a l’Elisi amb l'aurèola d’un personatge competent i amb autoritat i ara fa una fugida endavant que costa de creure que li pugui sortir bé. És a dir, un líder amb reconeixement internacional, present a tots els conflictes rellevants, que semblava encarnar els valors republicans tenyint-los d’un deix liberal, ha fracassat estrepitosament: l’extrema dreta està amb el 32 per cent dels vots. El malestar dels francesos ha passat per davant de Macron, incapaç de donar al país una perspectiva integradora. I a Alemanya, l’extrema dreta avança al partit socialdemòcrata i introdueix així una barrera potent al bipartidisme històric. Mentrestant, a Itàlia, no cal dir-ho, Meloni fa i desfà sense resistències, i als Països Baixos l’extrema dreta ja remena a davant de tot.
Diu Edmund Fawcett, autor del llibre Conservatism: The Fight for a Tradition, al Financial Times, que “els fracassos als quals respon l’extrema dreta són bastant reals” i que “el seu diagnòstic és l’equivalent polític d’una pulsió neuròtica”. I així es guanyen la gent: creant fantasmes i enemics, per desplaçar la mirada de les qüestions de fons. És hora d’exigir als principals partits europeus que els plantin cara: que els afrontin amb responsabilitat. I no són tan difícils d’identificar. Hi ha molta gent que se sent en fora de joc i amb por, que és l’amiga de l’extrema dreta que els hi dona la raó quan assenyala com a enemics la immigració, la qüestió ecològica o el feminisme. La deixadesa de certes polítiques no fa res més que donar espai a la ràbia, que és l’especialitat d’aquests partits autoritaris. Cal que els governs afrontin els factors que generen la sensació de desclassament personal o nacional que fa que molta gent se senti atreta per aquest retorn a un passat contra el qual precisament es va construir la Unió Europea.
