Jordi Cañas: l'enemic número 1 de l'independentisme (i d'Albert Rivera)

BarcelonaDurant els anys d'esplendor de Cs, el nom de Jordi Cañas (Barcelona, 1969) el murmuraven amb enyorança els militants en cafès discrets i en grups de WhatsApp sense dirigents del partit, encara que això sempre era un risc, perquè l'aparell ho controlava tot. Mentre el partit taronja creixia als sondejos, feia el salt a Madrid i guanyava les eleccions catalanes, ell era un proscrit, forçat a dimitir el 2014 després que se l'involucrés en una investigació sobre un presumpte delicte fiscal. Més tard, la causa contra ell es va arxivar, però la imputació va dinamitar el seu ascens a Cs. Tot i això, a Albert Rivera sempre li va molestar que tingués un perfil i una veu pròpia en un partit de verticalitat extrema.

Per contra, les resistències de Cañas a la jerarquia –es va enfrontar a Rivera en un congrés per canviar l'ideari de la formació– el van fer guanyar galons entre el sector crític. Per això alguns d'ells es van decebre quan, amb el partit en ple declivi, Cañas va rebutjar implicar-se en les revoltes internes contra la direcció d'Inés Arrimadas i li va donar suport. "La política interna del partit no li interessa tant", exposa una font que el coneix des dels inicis. Tot i haver sigut una figura maltractada per l'aparell, s'ha negat a saltar del vaixell, n'ha recollit els bocins i s'ha presentat com a cap de llista a les europees, on el partit morirà amb les botes posades. És l'última bala de Cs, gairebé totes les enquestes li auguren la desaparició, però ell adverteix: "Tinc molt bona punteria".

La curiositat d'aquesta campanya és que Cañas competeix amb Juan Carlos Girauta, número 3 per Vox. Girauta va ser eurodiputat de Cs i va rescatar Cañas quan se'l va desallotjar del Parlament: el va contractar com a assessor a l'Eurocambra. A partir d'aquí, Cañas descobreix Europa i deixa definitivament aparcada la trajectòria a Catalunya, on es va iniciar en política des d'un anticatalanisme radical. Cañas és un defensor aferrissat de la importància de les institucions europees, i en els últims anys ha rebutjat ofertes per concórrer tant a l'Ajuntament de Barcelona com al Congrés. Com és enfrontar-se ara a Girauta? "Tinc una gran capacitat de dissociació", expressa. "Per damunt de tot, és un gran amic, perquè quan van mal dades saps amb qui pots comptar", assegura.

Encara l'insulten pel carrer

Fa una dècada que no participa en la política catalana, però assegura que encara l'insulten pel carrer. El vers ràpid i el to de pinxo que desplega com a interlocutor el van convertir en l'enemic públic número u per als independentistes, i el sentiment és mutu. Com apunta una font molt propera al dirigent, el ressentiment també és un tret de la seva personalitat. Descendent d'una família modesta que va arribar a Catalunya provinent de Jaén i Salamanca, es va rebel·lar contra el nacionalisme de Jordi Pujol, que ell associa a la burgesia catalana. Va trencar el carnet del PSC el 2003 indignat amb la formació del primer tripartit, i el 2006 va entrar a Cs. "El nacionalisme català és xenòfob des de Valentí Almirall i Pompeu Fabra", va dir en una entrevista recent a l'ARA: "Fa deu anys vaig haver de dir al Parlament que, als meus pares, que ja feia 74 anys que vivien aquí, fessin el favor de no dir-los immigrants".

"Sé que molts se n'alegraran, d'això", va dir Cañas el 25 d'abril del 2014, quan es va veure obligat a deixar l'acta del Parlament per la investigació judicial. I, després d'un llarg silenci davant les càmeres, va recuperar una cita del general nord-americà Douglas MacArthur, que, quan es va veure forçat a emprendre la retirada a Batan (Filipines), va pronunciar una frase profètica: "Tornaré".