Pocs mandataris tenen l'eloqüència d’Emmanuel Macron. Fins i tot per pronunciar proclames que s’acaben convertint en lapidàries. “La Unió Europea està amenaçada per enemics externs i per enemics interns”, va dir Macron a finals de maig, en plena campanya electoral per a les europees. L’advertència la va fer des d’Alemanya, país del canceller Olaf Scholz. Tretze dies després, Macron i Scholz eren derrotats –i ferits, i sacsejats– pels enemics interns als quals feia referència.
Macron i Scholz són avui els dos grans perdedors d’aquestes eleccions a la UE. Són també símptoma d’una nova Europa, que sembla haver oblidat les pàgines fosques de la vella. L’extrema dreta continua culminant el seu procés de normalització al mapa polític europeu.
Convivim amb dades històriques, com que Reagrupament Nacional, de la ultra Marine Le Pen, ja sigui el primer partit polític d’Europa en nombre d’escons. O que en cinc dels sis països fundadors de la UE, la dreta radical tingui una base sòlida, consolidada i en efervescència. O que l’eix franco-alemany, motor de Brussel·les, trontolli perillosament en un moment de risc directament existencial.
Tornem als "enemics" dels quals parlava Macron. Cal imaginar-se els "externs" fregant-se les mans mentre observen la feina dels "interns". Cal témer aquesta estampa. El futur d’Europa depèn, en bona part, d’aquest fregament de mans.
