El PP pensava que després dels indults i la derogació de la sedició era impossible no fer fora Pedro Sánchez el 23-J. I no va passar. I ara pensava que després de l’amnistia, el cas Koldo i el cas Begoña, Espanya votaria en massa per fer fora l’autòcrata de la Moncloa. I tampoc ha passat. Tot i això, els quatre punts i dos eurodiputats de diferència respecte al PSOE són suficients per a Alberto Núñez Feijóo per sobreviure ell mateix com a líder del PP però insuficients per moure-li la cadira a Pedro Sánchez. Al final, doncs, Feijóo ha superat pels pèls el plebiscit sobre ell mateix en què s’han convertit totes les eleccions després del 23-J. El PP somiava amb una victòria més àmplia, d’almenys cinc punts de diferència (que és el que pronosticava el guru Narciso Michavila, que torna a fer curt).
Però encara que avui ningú qüestioni públicament Feijóo, és inevitable que tard o d’hora es vagi obrint pas a dins del PP el debat sobre si Alberto Núñez Feijóo és el millor candidat per portar el partit a la victòria. Sobretot, perquè molt a prop de la seu de Génova, a la Puerta del Sol, hi ha una líder escalfant a la banda amb un perfil i unes maneres de fer molt diferents dels del polític gallec i que a Madrid obté uns resultats espectaculars.
No serà una crisi immediata, sinó que s’anirà madurant amb el temps, amb la col·laboració de tot l’aparell mediàtic i financer madrileny (amb Florentino Pérez al capdavant). Cal tenir en compte que la dreta madrilenya no suporta que se l’humiliï, i això és el que ha tornat a fer Pedro Sánchez, resistint contra pronòstic per segon cop en un any. Però l’operació Ayuso, per fer-la bé, necessita ser planificada i treballada amb temps, perquè ara mateix el partit està dividit en dues ànimes: la més pròpiament feijooista i moderada que representa Juanma Moreno Bonilla i l’ala radical i ultraliberal que representa Ayuso. La presidenta madrilenya necessita teixir complicitats als diferents territoris per evitar obrir una guerra interna. Però fins i tot Moreno sap que no té res a fer si la presidenta madrilenya decideix fer el pas.
El factor Pedro
A l’altra banda, el PSOE demostra que depèn més que mai de Pedro Sánchez. Les eleccions eren un plebiscit sobre ell, i ell ha jugat la carta personalista, amb cartes a la ciutadania incloses, sense cap vergonya. Només a Junts, amb Carles Puigdemont, es viu un fenomen de dependència política similar. Tot i la derrota, el 22 a 20 dibuixa un resultat ajustat que s’aproxima molt al temut “empat” que brandava el PP. I això gràcies al mur plurinacional, és a dir, als resultats a Catalunya i el País Basc (més Navarra).
La dreta ha guanyat, però no ha arrasat. I amb el fenomen Alvise, que no sabem si s’articularà políticament, torna a estar dividida en tres faccions després de la desaparició definitiva de Cs.
Mentrestant, a l’esquerra del PSOE, a Yolanda Díaz se li gira feina. Si vol reconstruir l’espai, haurà d’humiliar-se i acceptar negociar de tu a tu amb Irene Montero després d’haver-la vetada a la llista del 23-J. En política els cadàvers a l’armari sempre acaben ressuscitant.
