Els europeus, cada cop més bel·licistes
Els ciutadans de la Unió Europea canvien de mentalitat i, com els dirigents, assumeixen la guerra com a nova realitat
Brussel·lesDel trauma de la Segona Guerra Mundial, i de tots els conflictes entre europeus que la van precedir, en va néixer el projecte de l'actual Unió Europea. No hi havia millor manera d'evitar enfrontaments que formar part del mateix club. Amb els països de fora del bloc comunitari també es va optar per renunciar a fer la guerra i propiciar la pau arreu amb el conegut com a poder tou. És a dir, amb interdependències polítiques i comercials que dificultin un enfrontament bèl·lic. I, per si les coses algun dia anaven mal dades, es va externalitzar la defensa als Estats Units.
Tanmateix, l'expansionisme del règim de Vladímir Putin i la incertesa que arriba de Washington, que s'ha cansat de fer de pare protector de la Unió Europea, ha fet canviar la mentalitat dels europeus i dels seus dirigents. Segons els últims Eurobaròmetres, una de les grans preocupacions dels ciutadans comunitaris –i la més recurrent– és la defensa. La gran majoria, de fet, volen mantenir o incrementar el seu suport a Ucraïna, i més del 70% aposten per augmentar la despesa militar i la capacitat de fabricació d'armes.
També puja el suport a l'OTAN. L'informe anual de la mateixa Aliança Atlàntica indica que cada vegada són més (el 75%) els ciutadans dels estats que en formen part que troben necessària aquesta unió militar, i el 61% creuen que fa menys probable que un altre país els ataqui. En aquest sentit, assenyalen Rússia i la Xina com els principals potencials perills, i tenen una opinió desfavorable d'aquestes dues potències més del 60% i el 40% dels enquestats, respectivament. A més, prop del 65% dels habitants dels estats aliats –sobretot els de l'Europa de l'Est– consideren que la invasió de les tropes russes a Ucraïna afecta la seguretat del seu país.
De fet, els dirigents de la Unió Europea fa temps que insisteixen en el fet que cal conscienciar la població del perill que comporta per a la seguretat del bloc l'expansionisme de Putin, i diuen que cal assolir un millor nivell d'autonomia militar. Fins i tot els caps d'estat i de govern dels Vint-i-set han acordat potenciar la preparació militar de la societat civil i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha demanat un informe sobre com aconseguir-ho a Finlàndia, on el servei militar és obligatori per als homes d'entre 18 i 60 anys i és un dels països de la Unió Europea amb més reclutes.
Això no vol dir, però, que Brussel·les i la Unió Europea s'estiguin plantejant estendre el servei militar arreu del bloc, i menys als països del sud d'Europa i que són més lluny geogràficament de Rússia. És una competència estatal i, per exemple, la ministra de Defensa d'Espanya, Margarita Robles, ja va sortir a dir que a l'Estat "no n'hi haurà" i que no creu "que li hagi passat realment pel cap a ningú".
Alemanya com a símptoma
Alemanya, pel seu paper durant la Segona Guerra Mundial, ha sigut un país eminentment pacifista fins a la invasió russa a Ucraïna, i havia mantingut un perfil molt baix en matèria de defensa, tot i ser el país més gran de la UE. Ara la seva despesa militar ha superat el 2% del seu producte interior brut (PIB), i ha sigut l'estat membre que més suport ha enviat a Ucraïna i que més ha pressionat la resta de socis europeus per incrementar el subministrament d'armes a les tropes ucraïneses.
És a dir, com el global de la UE, Berlín ha anat trencant nombrosos tabús a mesura que la guerra s'ha anat allargant en el temps. Aquest divendres, per exemple, va donar llum verda a Ucraïna perquè pugui utilitzar en territori rus les armes que Alemanya li ha subministrat. I, abans, tot i el simbolisme de veure tancs alemanys contra tropes russes —recorda massa la Segona Guerra Mundial—, finalment també va deixar que els aliats enviessin a Ucraïna els carros de combat Leopard, que són de fabricació germànica.
Més enllà d'Alemanya, entre els països més bel·ligerants contra el Kremlin hi ha els que havien estat sota l'òrbita russa. Els ciutadans d'estats com Polònia, els països bàltics o els països nòrdics són els que donen més suport a incrementar la capacitat militar de la UE i que veuen més necessari formar part de l'OTAN, cosa que va relacionada amb la seva sensació de vulnerabilitat davant de l'expansionisme de Rússia.
En canvi, els ciutadans de països del sud d'Europa, com Itàlia, Espanya, Portugal i França, no senten l'alè de Putin tan a prop. Així, en general els enquestats d'aquests estats membres creuen en un grau més baix que la seva sobirania estigui en risc i no situen tant la defensa com una de les prioritats que haurien de tenir els seus mandataris.
Divisió sobre el to bèl·lic
Aquestes diferències també es fan evidents entre els líders de la UE. Mentre que els de l'Est adverteixen sovint del perill d'una tercera guerra mundial i alguns dirigents del bloc aposten per crear una economia de guerra, hi ha líders del sud d'Europa que ho troben massa exagerat i que no se senten còmodes amb aquest vocabulari. De fet, en una de les últimes trobades del Consell Europeu, el primer ministre polonès, Donald Tusk, va retreure al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que s'hagués mostrat crític amb l'ànima més bel·ligerant contra Putin de la UE. "A la meva part d'Europa la guerra és una realitat", li va reblar Tusk.
En aquest sentit, el posicionament dels líders comunitaris respecte a la defensa també s'ha girat com un mitjó. Abans de la guerra d'Ucraïna, la conservadora alemanya Von der Leyen, que va ser ministra de Defensa d'Alemanya, no s'hauria cregut que anys després es trobaria defensant la necessitat d'incrementar el poder militar de la UE i proposant, per exemple, una gran compra conjunta d'armes.
Tampoc s'esperava estar defensant tota mena de mesures per augmentar i accelerar el subministrament d'armes a Ucraïna el socialista Josep Borrell, el cap de la diplomàcia europea. Fins aleshores, tot i que de la seva cartera també en penja Defensa, el seu càrrec sempre s'havia limitat a liderar les relacions exteriors del bloc comunitari.
També té un passat d'esquerres i pacifista l'actual secretari general de l'OTAN, el noruec socialdemòcrata Jens Stoltenberg. I, per aquest motiu, alguns estats tenien reticències a l'hora d'acceptar el seu nomenament. Tanmateix, ha passat d'oposar-se a l'entrada de Noruega a l'Aliança Atlàntica i de tirar pedres contra l'ambaixada estatunidenca a Oslo a dirigir l'entitat militar en un dels moments clau de la seva existència i a pressionar els seus socis perquè es rearmin davant del règim de Putin. Un símptoma més de com ha canviat l'imaginari dels ciutadans i dirigents europeus en els últims anys, sobretot arran de la guerra d'Ucraïna.