Una Europa sacsejada per la guerra i l'extrema dreta afronta les eleccions més incertes

Brussel·lesLa pandèmia de la covid i la guerra d'Ucraïna han capgirat la Unió Europea en només una legislatura. És un abans –el dogma de l'austeritat, la dependència energètica amb Rússia i la renúncia al poder militar– i vol ser un després que estarà marcat pels resultats de les eleccions europees d'aquest 9 de juny. Els pròxims dirigents comunitaris hauran de fer passos decisius per dur a terme la transició verda, remilitaritzar Europa i frenar els peus a l'expansionisme de Vladímir Putin, així com assolir més independència en diferents sectors clau, com el de la Defensa o la indústria, per jugar un paper internacional més rellevant i escapar-se del sandvitx en matèria comercial dels Estats Units i la Xina.

El bloc europeu considera que el camí per assolir aquest objectiu passa, en gran part, per incrementar la seva capacitat militar i de fabricació de material armamentístic. D'aquesta manera, pretén mantenir el suport a Ucraïna i evitar que les tropes russes s'acostin a les fronteres de la UE, i a la llarga deixar d'estar a mercè de la protecció de l'OTAN, que està controlada pels Estats Units, i ser capaç de defensar-se per ella mateixa.

Això suposa el trencament d'un dels principals tabús del projecte comú europeu, que va néixer amb l'objectiu d'evitar la guerra entre els estats membres i contra estats tercers a través d'interdependències polítiques i comercials, però mai amb el poder militar, que es va externalitzar a Washington. En aquest sentit, fins a quin punt i com es vol remilitaritzar Europa serà una de les grans discussions dels pròxims anys. Mentre que els països de l'est del bloc, per qüestions de proximitat geogràfica i històrica amb Rússia, ho situen com una prioritat, en general els del sud no ho veuen tan urgent i prefereixen mantenir un to menys bel·licista.

Un altre dels principals reptes del bloc europeu que també va molt lligat a la guerra d'Ucraïna és la nova gran ampliació de la UE. L'adhesió ucraïnesa es veurà determinada, òbviament, pel desenllaç de la guerra. Però també afectarà la resta d'estats que estan a la sala d'espera per sumar-se al club dels Vint-i-set. L'entrada d'Ucraïna aplanaria el camí dels candidats a entrar-hi, com els dels Balcans Occidentals, Geòrgia i Moldàvia, que noten l'alè del Kremlin al clatell.

A hores d'ara, hi ha unanimitat a la UE –almenys de portes enfora– per admetre tots aquests països i arribar a ser entre 33 i 36 socis europeus. Per això, fa temps que els actuals estats membres demanen a la Comissió Europea impulsar una gran reforma dels tractats comunitaris per garantir que la UE pot funcionar correctament tot i ampliar el nombre d'integrants. Tanmateix, Brussel·les només ha presentat un document en què exposa quins potencials canvis es podrien fer, com retirar l'obligació d'unanimitat per aprovar algunes iniciatives, però no és cap proposta oficial. És a dir, es tracta d'una altra capsa dels trons que s'haurà d'obrir en la pròxima legislatura.

Autonomia energètica i econòmica

La invasió d'Ucraïna i la dependència de la UE dels combustibles fòssils russos ha fet despertar al bloc. Des d'aleshores, hi ha unanimitat que cal accelerar el desplegament de les renovables com a única via per assolir l'anhelada autonomia energètica i el bloc europeu vol evitar repetir amb la Xina l'error que va cometre amb Rússia. Per aquest motiu, el bloc europeu pretén reduir les dependències comercials amb el gegant asiàtic, a qui ja tenen qualificat de "rival sistèmic".

Pel que fa a l'ecologisme i els objectius climàtics, però, la divisió és més important. Durant gairebé tota l'última legislatura, l'executiu d'Ursula von der Leyen ha tirat endavant un pla verd ambiciós i ha comptat amb el suport de la gran majoria d'estats membres i de tots els grups europarlamentaris, menys els de l'extrema dreta. Ara bé, quan el Partit Popular Europeu (PPE) i una part de la família liberal europea van ensumar que s'acostava una onada contraecologista a la UE i que se li escapaven vots cap a la ultradreta, van canviar de parer.

Alguns caps d'estat i de govern europeus i els mateixos dirigents del PPE van demanar Von der Leyen que posés fre a les seves mesures climàtiques, cosa que es va accentuar encara més amb les protestes de la pagesia que s'han escampat per arreu d'Europa.

Un dels arguments de la dreta i l'extrema dreta respecte a les regulacions ecologistes és que fa perdre competitivitat a la indústria europea, que ja consideren prou tocada i que no pot suportar més bastons a les rodes. De fet, recuperar el made in Europe i retenir o retornar la indústria al bloc comunitari és un altre dels objectius compartits entre tots els estats membres i grups europarlamentaris. La qüestió torna a ser el com, si bé sembla que la tendència és ampliar les mesures de tarannà més proteccionista, especialment envers la Xina.

Quant al dogma de l'austeritat, tot i que continua regnant a Alemanya i als seus socis habituals, ha perdut adeptes respecte a la crisi del 2008 arran de la resposta de la UE a les conseqüències econòmiques derivades de la pandèmia. Al contrari de la recepta d'estrènyer-se al màxim el cinturó, durant la crisi de la covid es va apostar per tirar endavant polítiques econòmiques expansives, si bé és veritat que enguany entren en vigor altra vegada unes regles fiscals restrictives pel que fa a la despesa pública.

L'augment de l'extrema dreta

Un altre dels processos legislatius que han marcat l'anterior legislatura és la reforma migratòria. La nova normativa endureix els controls a les fronteres contra els immigrants i refugiats, pretén accelerar el retorn dels nouvinguts en situació irregular i potenciar els pactes amb estats tercers, com Tunísia o Egipte, que no garanteixen complir amb els drets humans a l'hora d'intentar frenar les rutes migratòries cap al bloc europeu. Unes mesures que són les que reclamava des d'un bon principi l'extrema dreta, sobretot la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i que han anat veient cada vegada amb més bons ulls la gran majoria de governs europeus, també alguns de socialdemòcrates. Tot i això, la ultradreta i una part important dels estats membres no en tenen prou i encara demanen a Brussel·les endurir més les polítiques migratòries.

Tanmateix, el que tem Brussel·les i la gran majoria de dirigents comunitaris és l'increment dels grups europarlamentaris de la ultradreta, a les quals les projeccions electorals auguren els seus millors resultats en uns comicis del Parlament Europeu. Són els partits que en general posen més en dubte els valors fonamentals de la UE i on s'acumulen més eurodiputats pro-russos.

Ara bé, la mateixa Von der Leyen, davant de la possibilitat que no sumi prou suports amb només el PPE, els socialdemòcrates i els verds, ja fa diferències entre partits d'extrema dreta i s'ha obert a pactar amb aquells que siguin contraris al règim de Putin i favorables de l'OTAN, com el de Meloni. Sense cap mena de dubte, trencar o no el cordó sanitari amb la ultradreta a les institucions europees, cosa que seria inèdita, serà un altre dels grans debats d'aquesta campanya electoral i de la pròxima legislatura.