Von der Leyen contra qui? Aquest és el motiu pel qual els partits trien grans desconeguts com a candidats a les europees

Brussel·lesL'actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, és la dirigent de la Unió Europea més coneguda entre els ciutadans europeus i ha aconseguit incrementar de forma notable la visibilitat de l'executiu comunitari. Ara bé, més enllà de la conservadora alemanya, que el Partit Popular Europeu (PPE) presenta per revalidar el seu mandat en els comicis del pròxim 9 de juny, la resta de candidats que aspiren al tron de Brussel·les són uns grans desconeguts per al públic general.

Per què? Ni els mateixos partits d'àmbit europeu s'acaben de creure el sistema d'elecció del president de la Comissió Europea que ara fa dues cites electorals ells mateixos van acordar amb l'objectiu de fer el procés més transparent i democràtic. La intenció era que alguns dels caps de llista que es presentaven acabessin liderant l'executiu comunitari i, d'aquesta manera, fer que el ciutadà escollís més directament el nom del pròxim líder de Brussel·les.

Ara bé, aquest sistema només va funcionar en les primeres eleccions després que es consensués implementar-lo, les del 2014, i ja va fracassar en les posteriors, les del 2019, quan Von der Leyen va esdevenir presidenta de la Comissió Europea, encara no anava a llistes ni era la candidata de cap partit. Així, malgrat que el PPE va guanyar les eleccions i va liderar la gran coalició amb els socialdemòcrates i els liberals, el seu candidat, Manfred Weber, es va quedar amb la mel als llavis.

Tanmateix, ni Weber ni cap dels candidats que havien presentat la resta de partits convencien els estats membres. Per això, davant de la manca d'acords, el president francès, Emmanuel Macron, va acabar apuntalant la conservadora alemanya, tot i l'eterna divisió de l'eix francogermànic i que ell forma part família liberal europea. És a dir, va fracassar l'intent de democratitzar l'elecció dels alts càrrecs de la UE i va tornar a primar els interessos dels caps d'estat i de govern, i no la que presentaven les forces polítiques.

Cal recordar que legalment el Parlament Europeu només pot ratificar o tombar la proposta de president de la Comissió Europea que facin els estats membres, però la cambra comunitària no pot posar cap nom sobre la taula. I, precisament, tot i que no quedés recollit en els tractats, el consens entre tots els grups europarlamentaris per proposar un líder volia donar un paper més important a l'Eurocambra en el procés de selecció.

Sigui com sigui, el Parlament Europeu es va haver d'acontentar senzillament amb donar el vistiplau a l'elecció de Von der Leyen. Ara bé, li va donar llum verda amb només un marge de nou vots malgrat que teòricament tenia el suport de la gran coalició que formen conservadors, socialdemòcrates i verds. Per tant, molts eurodiputats van trencar amb la disciplina de vot en gran part perquè una vegada més no se'ls havia tingut en compte i se'ls va imposar la conservadora alemanya. "El nom de Von der Leyen es va negociar en la foscor i va caure a la UE amb paracaigudes", critica la investigadora del think tank europeu CEPS Sofia Russack.

Aquesta vegada es preveu que la votació torni a ser molt ajustada i, per aquest motiu, Von der Leyen ja ha obert la porta a acceptar els suports d'una part de l'extrema dreta, que es preveu que tregui els millors resultats de la seva història. Això sí, posa com a condició que siguin favorables a l'OTAN, mantinguin el suport inequívoc a Ucraïna i siguin contraris al règim de Vladímir Putin, com és el partit de la primera ministra d'Itàlia, Giorgia Meloni (Germans d'Itàlia).

Draghi: l'únic nom que fa ombra a Von der Leyen i tampoc va a les llistes

Després de la manera com es va escollir Von der Leyen, els grups parlamentaris eviten presentar els seus millors noms com a candidats a presidir la Comissió Europea per no cremar-los en va, sobretot si ja preveuen que no tindran opcions de liderar Brussel·les. D'aquesta manera, a banda del PPE, la resta de partits hi porten personalitats de més aviat perfil baix i que, a tot estirar, es preveu que assumeixin alguna cartera a l'executiu comunitari, com va aconseguir el socialdemòcrata Frans Timmermans, que va dirigir Transició Verda, o la liberal Margrethe Vestager, que es va quedar amb Competència.

Enguany, els socialdemòcrates encara presenten un nom més desconegut que el del 2019, el de l'actual comissari de Treball i Drets Socials, el luxemburguès Nicolas Schmit. Els liberals en presenten tres: l'alemanya Marie-Agnes Strack-Zimmermann, l'italià Sandro Gozi i la francesa Valérie Hayer. I els verds i l'Esquerra porten el neerlandès Bas Eickhout i l'austríac Walter Baier, respectivament. Pel que fa al grup d'extrema dreta al qual està adscrit Vox, Conservadors i Reformistes Europeus, directament no presenta cap candidat perquè no hi troba la utilitat.

En aquest sentit, la investigadora sobre les institucions europees Sofia Russack lamenta que els candidats siguin "desconeguts" i que la selecció dels partits sigui "tan ambigua" i "poc atractiva". Russack retreu als liberals que, per exemple, presentin tres noms per a un càrrec i "debilitin" encara més aquest procés de selecció del president de la Comissió Europea. Fins i tot, posa en dubte que aquest sistema continuï funcionant en les pròximes eleccions europees.

De fet, no obstant tota aquesta corrua de candidats, l'únic que a hores d'ara fa ombra a Von der Leyen és l'expresident del Banc Central Europeu (BCE) i exprimer ministre italià Mario Draghi. No és el candidat oficial de ningú ni va a les llistes, però és una figura d'un gran consens a la UE. I Macron, amb la intenció d'esgarrapar contrapartides, ja ha començat a moure fils per situar-lo a les travesses a presidir la pròxima Comissió Europea, tal com va fer ara fa cinc anys amb Von der Leyen.