El llarg camí que ha de recórrer Von der Leyen per revalidar el tron
La conservadora alemanya busca suports en un Macron i un Scholz debilitats, i entre la majoria conservadora, socialdemòcrata i liberal de l'Eurocambra
Brussel·lesEl Partit Popular Europeu (PPE) ha guanyat les eleccions europees de manera folgada i la gran coalició que va dominar l'Eurocambra la legislatura passada ha aconseguit mantenir la majoria parlamentària tot i el creixement substancial de l'extrema dreta. Entre conservadors (186), socialdemòcrates (135) i liberals (79) sumen més de 400 eurodiputats i, per tant, la candidata del PPE i actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, a priori ho hauria de tenir bastant encaminat per revalidar-se al capdavant de Brussel·les.
Ara bé, el camí de Von der Leyen per mantenir-se al tron de l'executiu comunitari tot just acaba de començar i el tram més costerut no depèn estrictament de l'aritmètica parlamentària, sinó de les negociacions entre caps d'estat i de govern que començaran oficialment dilluns vinent amb una trobada a Brussel·les. Són els líders estatals qui negocien i apuntalen —tenint més o menys en compte l'aritmètica europarlamentària— els pròxims alts càrrecs de la Unió Europea, com és el president de la Comissió Europea, el Consell Europeu o, entre d'altres, el Parlament Europeu. I, després, l'Eurocambra només pot ratificar el candidat proposat pels Vint-i-set o tombar-lo.
Per tant, el futur de Von der Leyen no està tant a les seves mans com a les dels líders dels estats membres i de la correlació de forces dels governs de la Unió Europea. És en aquest punt que, com sempre, l'eix francogermànic hi juga un paper determinant. Tanmateix, les eleccions europees han deixat en una posició molt debilitada els dirigents de França i Alemanya, que poden veure minvada la seva gran influència en aquestes taules de negociació.
Per un costat, el president francès, Emmanuel Macron, que el 2019 va propulsar Von der Leyen per sorpresa a la Comissió Europea, no va treure ni la meitat de vots que el partit de Marine Le Pen (Reagrupament Nacional), que va guanyar les eleccions amb el 31% dels suports. Cal recordar que Macron fins i tot s'havia atrevit a jugar amb la idea de fer caure Von der Leyen i impulsar l'expresident del Banc Central Europeu (BCE) Mario Draghi com a president de la Comissió Europea. Ara s'haurà de veure si, després de la patacada electoral, es veu prou valent per continuar jugant tan fort.
Pel que fa a Scholz, mai ha tingut l'ascendència de la seva predecessora, Angela Merkel, ni l'ànim de comandar la Unió Europea de Macron. El seu govern ha encadenat una crisi interna rere l'altra i la seva influència al bloc europeu no ha sigut mai la pròpia d'un canceller germànic. I els resultats de les eleccions europees —es va quedar amb només el 13%, per sota de l'AfD (15,9%) i molt lluny del 30% de la CDU— encara li poden restar més força al Consell Europeu, si bé no deixa de ser Alemanya i, per tant, el país més gran i poderós dins del club comunitari.
En aquest sentit, Scholz està interessat a mantenir la també alemanya Von der Leyen, encara que sigui de l'oposició democratacristiana. Això sí, els socialdemòcrates, que aquest diumenge van aconseguir salvar els mobles i treure millors resultats del que preveien les enquestes, demanen a canvi altres alts càrrecs per a noms socialistes i una Comissió Europea que prioritzi, per exemple, l'agenda verda.
De fet, aquest dilluns els socialdemòcrates han anunciat que els dos dirigents que negociaran en nom seu els pròxims alts càrrecs de la Unió Europea són Scholz i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que ha aguantat l'estocada popular més bé del que s'esperava. I, el Partit Socialista de Portugal, que ha guanyat les europees, ja ha reclamat la seva part del pastís i ha tornat a proposar l'exprimer ministre portuguès António Costa com a president del Consell Europeu, sobretot en vistes que la presidència de la Comissió Europea torni a caure en mans conservadores.
Els comptes de la lletera
En cas que Von der Leyen sigui el nom escollit pels caps d'estat i de govern per presidir la Comissió Europea, començaran els seus comptes a l'Eurocambra, de la qual necessita també el vistiplau. La majoria que ella mateixa anomena de "centre" supera els 400 vots, però la disciplina de vot al Parlament Europeu és poc estricta i molts eurodiputats no solen votar el que els manen els seus grups europarlamentaris. I menys si, com és el cas, el vot és secret.
El 2019, tot i que la majoria de conservadors, socialdemòcrates i liberals encara era més àmplia que l'actual, només va obtenir la llum verda de la cambra comunitària per nou vots a favor. De fet, els conservadors francesos ja han avisat que no pensen votar a favor de Von der Leyen, malgrat que són de la mateixa família europarlamentària, i els socialdemòcrates italians tampoc, encara que el seu grup els ho demani.
Per aquest motiu, Von der Leyen tem no aconseguir els suports suficients i aquest dilluns s'ha mostrat "oberta" a pactar amb més partits, siguin de l'extrema dreta, com el de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni (Germans d'Itàlia) o d'Els Verds. Fins ara, però, Von der Leyen s'ha mostrat més obertament partidària de trencar per primera vegada el cordó sanitari i acceptar els vots de la ultradretana italiana, que ha guanyat clarament els comicis europeus al seu país. No obstant això, aquest moviment ha fet enfadar, i molt, una part dels seus socis liberals i el grup socialdemòcrata, que de moment es nega en rodó a deixar entrar a l'equació l'extrema dreta de Meloni.
Per això, tot i que Von der Leyen fins ara ha fet com si sentís ploure, Els Verds li han allargat la mà i s'han ofert a donar-li suport a canvi de més compromís amb l'agenda verda. I, el candidat ecologista, Bas Eickhout, li ha promès que, al contrari que amb la ultradreta, en Els Verds hi pot trobar "l'estabilitat" que tant anhela.
La conservadora alemanya, però, de moment no nega ni confirma res sobre les propostes d'Els Verds o l'extrema dreta, no fos cas que esguerrés el suport de cap dirigent dels Vint-i-set. Vol evitar caure en l'error del conte de la lletera i començar a comptar els suports de l'Eurocambra abans que els dels estats membres.