Tot allò que l'extrema dreta posa en risc a Europa

Brussel·lesL'extrema dreta avança a passos de gegant a tot Europa i les enquestes li auguren els seus millors resultats en unes eleccions del Parlament Europeu. Això ha facilitat que se la comenci a tractar com un interlocutor vàlid, perquè fins ara se l'havia mantingut aïllada, i la mateixa presidenta de la Comissió Europea i candidata del Partit Popular Europeu (PPE), Ursula von der Leyen, ha obert la porta per primera vegada a trencar el cordó sanitari i a pactar amb el partit de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni (Germans d'Itàlia).

Segons com quedin els resultats d'aquest diumenge, l'extrema dreta pot tenir la clau de la governabilitat de la Unió Europea i, per tant, posar en risc alguns dels grans compromisos de la Unió Europea, com poden ser les ajudes a Ucraïna o l'agenda verda, o fins i tot els seus valors fonamentals, com els relatius a la democràcia i a l'estat de dret. També perillen, per exemple, les mesures sobre igualtat de gènere i protecció dels drets LGTBI o de les minories ètniques.

De fet, l'extrema dreta ja ha aconseguit influir en algunes de les principals normatives que ha tirat endavant la Unió Europea durant l'última legislatura, sobretot pel que fa a la reforma migratòria. I, si es confirma a les urnes el que apunten les projeccions electorals, encara tindrà més poder per pressionar durant els pròxims anys.

El suport a Ucraïna

A banda d'Hongria, tots els estats membres de la Unió Europea i grups europarlamentaris no van dubtar en cap moment a condemnar la invasió del règim de Vladímir Putin contra Ucraïna i a donar suport a Kíiv. De fet, l'agressió russa ha unit els Vint-i-set com feia temps que no es veia i ha fet pujar el suport entre la població al projecte del club europeu.

Ara bé, tot i que de forma més o menys dissimulada, hi ha un bon grapat de partits i eurodiputats ultradretans afins al Kremlin que, com a mínim, no comparteixen el posicionament comú de la Unió Europea respecte a la guerra d'Ucraïna. Sense anar més lluny, el cap de llistes de l'AfD, Maximilian Krah, està investigat per haver treballat per a mitjans de propaganda russos mentre era europarlamentari, així com per espiar per a la Xina.

Més enllà d'aquest cas, però, hi ha moltes formacions d'extrema dreta que fins ben bé just abans de l'inici del conflicte es mostraven obertament afins a Putin. Entre ells, per exemple, destaca la francesa Marine Le Pen (Reagrupament Nacional), l'italià Matteo Salvini (Lliga Nord), Vox o, en un grau més baix, la formació de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni.

Fins ara no s'han vist amb cor d'aixecar gaire la veu. El consens arreu d'Europa en contra de l'agressió russa i a favor d'Ucraïna és massa fort per contradir-lo. Tanmateix, la mateixa Comissió Europea ha expressat en més d'una ocasió que tem que, si incrementen el nombre d'eurodiputats, es vegin amb la força necessària per posar en dubte el compromís de la Unió Europea amb el govern de Volodímir Zelenski, sobretot si la guerra s'allarga en el temps i es complica, i si Donald Trump torna a la Casa Blanca.

L'agenda verda

Una de les principals mesures de l'anterior legislatura i l'anterior executiu comunitari va ser l'agenda verda. Von der Leyen, que es va veure obligada a pactar amb els socialdemòcrates i els verds, va tirar endavant un ambiciós pla ecologista i en va fer bandera fins que el seu propi partit –i una part dels liberals– va frenar-li els peus, davant de la pressió de l'extrema dreta. De fet, un dels grans opositors a les mesures sobre medi ambient impulsades per Brussel·les ha sigut el mateix president del Partit Popular Europeu (PPE), el també alemany Manfred Weber.

Així doncs, paradoxalment, Von der Leyen ha fet campanya sense esmentar el que va ser fins fa poc més d'un any una de les seves principals mesures. El seu partit l'ha criticat de forma contundent i constant, i l'extrema dreta n'ha fet, juntament amb la immigració, un dels seus principals cavalls de batalla. També la va criticar el president francès, Emmanuel Macron, tot i haver-ne sigut un gran defensor i haver apuntalat Von der Leyen al capdavant de la Comissió Europea, o el primer ministre belga, el també liberal Alexander De Croo.

En aquest sentit, la reforma de la política agrícola comuna (PAC) que la Comissió Europea va proposar a petició dels estats membres i després de l'onada de protestes de la pagesia inclou diferents flexibilitzacions de regulacions ecologistes. Malgrat que a Catalunya les manifestacions sobretot se centraven en demanar preus més justos i menys paperassa per rebre les subvencions comunitàries, en gran part de la UE també s'instava Brussel·les a rebaixar els seus requisits mediambientals, una reivindicació que l'extrema dreta es va fer seva.

D'aquesta manera, socialdemòcrates i Verds s'han quedat sols reivindicant el llegat de l'executiu de Von der Leyen pel que fa al pla verd i asseguren que, a canvi dels seus suports, demanaran a la pròxima Comissió Europea que continuï amb l'agenda ecologista de la UE.

Drets socials

Tot i que la família conservadora és la que té més pes dins de la Unió Europea, el bloc sempre ha sigut més o menys favorable a tirar endavant mesures que busquen incrementar la igualtat de gènere i augmentar la protecció dels drets civils de les comunitats que habitualment pateixen més discriminació, com pot ser la LGTBI o algunes minories ètniques. L'extrema dreta, però, també amenaça de trencar aquest gran consens.

De fet, la mateixa Von der Leyen va dir que s'obria a pactar amb Meloni, tot i que hi ha qüestions en què no coincideixen. I, esclar, la conservadora alemanya no va posar d'exemple la política migratòria, en què sí que hi ha moltes similituds, sinó algunes lleis relatives "als drets de la comunitat LGBTI". L'oposició també coincideix a alertar, per exemple, de les polítiques del govern de Giorgia Meloni contra els mitjans de comunicació i adverteixen que posen en risc la defensa dels valors democràtics, que són un dels pilars fonamentals de la Unió Europea.

Ara bé, si un col·lectiu té obsessionada l'extrema dreta són els immigrants. Més enllà de complicar-los l'arribada i la regularització burocràtica de la seva situació a la Unió Europea, també pressiona perquè les normatives europees compliquin la reunificació familiar o, entre d'altres, el suport en matèria d'inserció social i laboral.

Una UE menys unida

Abans del Brexit, un dels missatges principals dels diferents partits d'extrema dreta al Parlament Europeu era a favor de treure el seu estat membre de la Unió Europea. Ara, però, més de quatre anys després de la culminació de la sortida del Regne Unit del club europeu, no hi ha cap gran partit ultradretà que en faci bandera i, en tot cas, es limiten a criticar el funcionament del bloc i de les polítiques impulsades per Brussel·les. És a dir, a hores d'ara no amenacen amb desmembrar la Unió Europea. Tot i que les projeccions electorals preveuen una gran victòria de Le Pen i Meloni, ja no se sent a parlar de Frexit ni d'Italexit. Els resultats del Brexit els n'ha fet perdre les ganes.

Ara bé, sí que es mantenen totalment en contra de cedir més competències a la Unió Europea i continuen apostant pel projecte europeu més com una unió d'estats necessària en alguns camps que no pas com un projecte federal. Per tant, l'extrema dreta encara complica més el que ja per si mateix genera moltes reticències entre els actuals socis estatals: més integració dins de la Unió Europea.

Més influència a la UE

Siguin quins siguin els resultats finals, l'extrema dreta incrementarà encara més la seva influència a l'Eurocambra i al global de la Unió Europea. De fet, ja ha jugat un paper rellevant, i molt, en la reforma migratòria que va aprovar el bloc a finals de la passada legislatura. La normativa, les negociacions de la qual s'han allargat durant anys, preveu endurir encara més les condicions per entrar als immigrants i refugiats, i incrementar els controls a la frontera.

La nova legislació també anima la Comissió Europea a arribar a acords amb tercers països, com els que ja ha firmat amb Tunísia o el Líban, perquè aturin les rutes migratòries cap a la Unió Europea, encara que ho aconsegueixin vulnerant els drets humans. Aquesta, de fet, era una de les demandes del govern de Meloni i d'altres executius conservadors dels Vint-i-set.

La influència de l'extrema dreta, però, pot augmentar substancialment si aconsegueix tenir la clau de la governabilitat de la Unió Europea i, per exemple, Von der Leyen l'acaba necessitant per continuar presidint la Comissió Europea.