Suposo que recorden com és la bandera de la Unió Europea, la deuen haver vist moltes vegades: un cercle de dotze estrelles daurades sobre un blau intens, gairebé marí.
No va ser fàcil dissenyar-la. El 1955, el Consell d’Europa –una de les llavors de l’actual UE– va rebre més de cent propostes: algunes combinaven tots els colors possibles, d'altres incloïen tigres i feres. Van quedar dues finalistes. L’actual –i, per tant, la guanyadora– i una de molt similar: estrelles en forma de constel·lació sobre un fons blau intens, gairebé marí. Van optar pel cercle de dotze estrelles. En primer lloc, perquè un cercle simbolitza unió. En segon lloc, perquè la mitologia i la religió vinculen el número dotze a la perfecció, l’ordre.
La unió, la perfecció i l’ordre són conceptes poc habituals en el paisatge global en què ha de viure l’Europa d’avui.
La UE es va construir en un món també ferit, però menys imprevisible, menys accelerat, menys perillosament connectat. La política europea del 2024 està plena d’urgències, començant per una guerra que s’ha convertit en existencial i acabant per l’auge –i normalització– de l’extrema dreta. Però a Brussel·les hi sobresurt una preocupació: ¿la UE està preparada per al món que ve?
No hi ha una resposta fiable. Sí que tenim algunes pistes, com Mario Draghi. Recentment, l’ex primer ministre italià ha rebut l’encàrrec d’Ursula von der Leyen de preparar un informe sobre com millorar la competitivitat europea. “Cal un canvi radical” és l’únic que ha avançat Draghi. Un missatge que lliga amb els de Macron o Borrell, que aposten per desempallegar-se de totes les tuteles possibles –incloent-hi els Estats Units– per guanyar autonomia davant de les potències de sempre i, especialment, de les que venen.
Dit d’una altra manera: per imposar la bandera de les dotze estrelles caldrà repensar-la per adaptar-se a un món de tigres i feres.
