Els votants certifiquen la fi del Procés
BarcelonaEl resultat d’aquest diumenge és un canvi absolut de rasant de la política catalana. Un abans i un després perquè ja res tornarà a ser igual. Des del 2012 que l’independentisme sumava majoria absoluta al Parlament, i això és el que va donar el tret de sortida al que es va anomenar Procés. Un període històric que implicava bàsicament que els independentistes reunissin més de 68 escons a la cambra, que a més a més s’articulessin per governar la Generalitat i que tot plegat anés acompanyat d’una mobilització social.
Dotze anys més tard no es compleix cap d’aquestes condicions. Això no vol dir que s’hagi acabat la reivindicació de la independència ni molt menys, però és un fet que això ja no es tradueix políticament en majories al Parlament. Junts, ERC i la CUP arriben només als 59 escons, enfront dels 68 diputats assolits pels partits a favor de la unitat d’Espanya –el PSC, Vox i el PP–. De fet, ni tan sols els partits que defensen el referèndum d’autodeterminació sumen majoria absoluta: Junts, Esquerra, la CUP i Comuns es queden en 65. Ni sumant la ultradreta d’Aliança Catalana superen l’unionisme en cap dels dos casos. L’únic a què es pot agafar el conjunt de l’independentisme aquest 12-M és que, a priori, no sembla que hi hagi hagut un canvi massiu entre els blocs, sinó que el resultat és fruit d’una desmobilització que tard o d’hora es pot tornar a activar.
El detonant de la implosió de l’independentisme és la caiguda d’Esquerra, el partit que, de fet, va créixer més dins del sobiranisme entre el 2012 i el 2021. El partit republicà ha passat de tenir la presidència a recular fins a la tercera força, amb una caiguda de tretze diputats (de 33 a 20) que només és comparable a la patacada que va patir després del segon tripartit. Probablement ha perdut en el flanc independentista a favor de Junts i en l’ideològic a favor del PSC. És a dir, no ha capitalitzat el Govern monocolor del darrer any i mig i obre un període de reflexió amb la incògnita de qui arrossegarà: si Pere Aragonès o també Oriol Junqueras i Marta Rovira.
Gestionar els resultats
La CUP també pateix, amb una pèrdua de fins a cinc escons, mentre que Carles Puigdemont és l’únic dins l’independentisme que resisteix. Suma tres diputats –de 32 a 35–, però es queda curt respecte a les expectatives d’atrapar el PSC que Junts havia generat en els darrers dies.
Puigdemont va dir que marxaria si no era president, però de moment sembla que es quedarà per gestionar l’escenari postelectoral i, sobretot, per tornar-se a presentar si hi ha una repetició d’eleccions. Cal veure si Salvador Illa serà capaç d’articular pactes per ser president, però el que sembla altament improbable és el que ha insinuat aquest diumenge Puigdemont: que Illa s’abstingui per facilitar una presidència dels juntaires per l’amenaça de fer caure Pedro Sánchez a Madrid. L’altra cara de la moneda de la nit va ser Ciutadans: un partit que pretenia acabar amb el Procés i que, lluny d’aconseguir-ho –aquesta medalla se la voldrà posar Pedro Sánchez–, haurà estat el Procés el que se l’haurà emportat a ell.
