Viatge sentimental a Argelers
Argelers18 h. Pujo per l’autopista seguint un autocar amb la foto de Puigdemont. Catalunya necessita lideratge, diu. Amb un candidat a l’exili i el sistema ferroviari avariat casualment avui, la democràcia sembla una mica de fireta. Veig la platja d’Argelers, on va haver-hi el camp. Arribat al pavelló, també em fa un efecte de circ, l’envelat amb food trucks, dianes per jugar a dards, futbolins i tiradors de cervesa. Com que amb prou feines hi han vingut militants, tot és apagat.
19 h. Per dintre, el pavelló es pot imaginar com un tren. A la cua, un mòdul blanc amb vidres glassejats, darrere els quals es belluguen figures com ombres xineses, Puigdemont i l’estat major. Després, unes rengleres de cadires acarades a una pantalla: hi veig Rull, Batet, Rahola, Eduard Pujol… I, al davant, el vagó gros de la premsa, separat dels polítics per una gran tarima amb les càmeres i els fotògrafs. Entre tarima i polítics, una barana amb aspecte de gàbia. Davant la tarima, les nostres taules, de cara a l’escenari blau on pujaran els protagonistes.
20 h. Surt Batet. “Esforç, mobilització, el CIS es tornarà a equivocar…” No hi ha aplaudiments, com semblaria. La qüestió, em diu Laura Borràs, és si el nacionalisme català té o no té la majoria. Claríssim: si Puigdemont pot o no ser president. 21 h. Reparteixen entrepans. Arriben als mòbils fotos del sopar que reparteix el PSC: carn, croquetes… “Ja ho veus!” 22 h. Plou a fora i el sostre és de xapa. Els resultats van sabent-se. Ara sembla un tren de la bruixa: clatellada nacionalista per tanta promesa incomplerta, merescuda i aclaparadora. L’ambient és gris i aixafat. Sembla l’espera del metge que ha de donar males notícies. S’allarga.
23 h. Aplaudiments. Entra Puigdemont seguit pels seus. Silenci sepulcral. Pugen a l’escenari. Són molts i s’ajunten molt com una família en un moment delicat. “Meritori, hem guanyat a més de trenta comarques, responsabilitat… Tantmateix… Els efectes de la desunió…” La Borràs va fent que sí. Llargs aplaudiments. Surten arrossegant els peus. Nogueras abraça Rahola, mà a l’esquena, fregues. De la manera que sigui, als nacionalistes catalans, el sentimentalisme acaba sempre robant-los la cartera.
