Sílvia Orriols: la messies islamòfoba dels gats vells de la dreta catalana
La manifestació independentista del 2019 a Estrasburg la va enfrontar amb els líders del Procés
BarcelonaMolta gent se sorprèn de les enquestes que assenyalen que Aliança Catalana (AC) acull exvotants de la CUP, però quan em va rebre al despatx senyorial de l’Ajuntament de Ripoll per fer-li una entrevista, l’alcaldessa duia texans i samarreta reivindicativa. La combinació d’austeritat franciscana i radicalisme ideològic que tantes cordes toca entre els catalans té credencials inexpugnables: filla de pagesos humils, Sílvia Orriols (Vic, 1984) militava en l’independentisme abrandat d’Estat Català durant unes dècades en què era extravagant i tot al contrari d’un trampolí cap a sous públics. Tot i ser mare de cinc fills al pis de 70 metres quadrats que el sou d’administrativa li permetia (el seu company és fuster), quan el país va acostar-se cap a on ella sempre havia estat va trobar temps per pujar a tots els autocars de l’ANC. Orriols és una d’aquestes persones per a qui la militància en una causa és independent dels èxits empírics de la causa.
I si la causa s’enfonsa, ells continuen. Orriols explica que la seva caiguda del cavall amb els líders del Procés no va ser arran dels atemptats del 17-A, sinó de la manifestació d’Estrasburg que el 2019 va dur més de 10.000 persones a la seu del Parlament Europeu, però que va acabar en no-res. Orriols va fer-se un nom a Ripoll en l’activisme antirepressiu post-155 i uns ripollesos ja descontents amb el Procés van trobar una figura que sap explotar els forats dels discursos hegemònics quan, a més, van sumar-hi el descontentament amb la resposta dels partits a la qüestió del radicalisme islàmic. Orriols s’autodefineix com a "catalana sí, islamòfoba també" i explicita que el seu únic límit és no cridar obertament a la violència: més que buscar punts de trobada i tolerància intercultural, el seu discurs defensa la superioritat occidental i ressalta diferències suposadament irreconciliables entre cultures que haurien de desaparèixer amb un procés d’assimilació, tot i que mai s’explica com això tindria resultats millors que els que ha obtingut a França.
Com en totes les noves dretes, el gran misteri que plana sobre Orriols és si la política contra la immigració vol protegir l’estat del benestar per als autòctons o dividir la societat en un debat identitari a costa dels més febles mentre s’afavoreixen les elits per la porta del darrere. Els líders d'Aliança Catalana solen explicar que el partit va ser impulsat per gats vells de la dreta catalana (lligats molts d'ells a Convergència i Unió) que troben en Orriols la figura perfecta per fer d’heroïna d’un poble desencantat. Moralista i dura com una messies decebuda amb els seus seguidors, el gran tresor electoral d’Orriols és mantenir el dubte sobre si radicalitzarà les forces que la impulsen o acabarà sent un instrument al seu servei.