Les set vides d'Alejandro Fernández

BarcelonaQuan el novembre del 2018 Alejandro Fernández (Tarragona, 1976) va assumir la presidència del PP després de mesos d'esperar el seu moment, el PP feia un any que s'havia enfonsat a l'últim lloc del Parlament. El partit travessava llavors la seva pitjor crisi, totalment eclipsat per Ciutadans. Tres anys més tard, el líder popular es va presentar per primera vegada com a candidat al Parlament i, lluny de recuperar el terreny perdut pel seu predecessor, Xavier García Albiol, va retrocedir encara més i va perdre un escó. Els principals quadres del partit l'havien sentenciat i ja li buscaven relleu per al congrés que el partit havia de celebrar la tardor del 2022 –i que, gairebé dos anys després, continua ajornat–. Des de llavors, el líder del PP català s'ha convertit en un autèntic supervivent: ha driblat Alberto Núñez Feijóo i ara serà el cap de cartell d'una candidatura que, si les enquestes no fallen, triplicarà resultats i li donarà una nova oportunitat al capdavant de la formació. Són les set vides d'Alejandro Fernández.

Al partit ningú discuteix la capacitat oratòria del líder popular ni tampoc que pugui ser un dels millors candidats a presentar en aquests comicis. Ara bé, Fernández no és el perfil gestor que tingui mà esquerra a l'hora de cohesionar una organització política –després de la patacada del 2021, Génova va impulsar una reestructuració del partit per reflotar-lo orgànicament–. Aquesta és una de les crítiques que més li han fet diversos quadres del partit, però el PP no ha estat capaç de trobar-li relleu, sinó que ha anat ajornant aquesta qüestió fins al punt que l'avançament electoral els ha acabat passant per sobre i els ha deixat sense marge per impulsar un substitut.

El ja candidat popular el 12-M ha dedicat tota la seva vida a la política i al Partit Popular. Va començar a les Noves Generacions (NG), on va ser president local i provincial de Tarragona, i també de Catalunya, i va continuar com a regidor de la seva Tarragona natal. Al consistori tarragoní s'hi va passar tretze anys (2003-2016), una etapa que va compaginar amb quatre anys de diputat al Congrés (2011-2015). L'estiu passat el seu nom va tornar a estar a les travesses per encapçalar la llista del PP a les eleccions del 23-J. De fet, el partit l'hi va proposar explícitament, una manera d'ensenyar-li la porta de sortida de la presidència del PP a Catalunya. Ell va declinar l'oferta.

Al Parlament, és diputat des del 2015, on ha deixat per a la memòria de la cambra frases com la que va etzibar a l'expresident Quim Torra: "Vostè i jo som un parell d'espanyolassos". O quan li va dir a Carles Puigdemont el 27 d'octubre del 2017 que s'havia convertit "durant unes hores" en "fatxa" al dubtar si portar la DUI al Parlament. O encara un episodi més recent, quan va acusar el president de la Generalitat, Pere Aragonès, d'haver-se deixat influir pel "no a tot" i el "perroflautisme contemplatiu" de la CUP. Una intervenció que va rebre elogis de membres del PDECat. Precisament, a aquest espai és a qui el PP vol atraure des que ha començat el Procés.

De Casado a Feijóo

Alejandro Fernández va arribar a la presidència del partit gràcies a l'aval de Pablo Casado, amb qui mantenia amistat abans de la batalla que l'exlíder popular va lliurar amb la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Fernández, com la resta de barons territorials, però, també va acabar girant l'esquena a Casado. Al president del PP a Catalunya no li agrada la vida orgànica i, en els últims mesos, ha evidenciat poca disciplina quan no va tenir miraments a l'hora de qüestionar el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, per flirtejar amb Junts per explorar el seu suport a una investidura que naixia fallida. La relació amb el dirigent gallec, des de llavors, ha quedat tocada. La campanya del 12-M, però, deixarà aquest episodi en un segon pla i serà després dels comicis quan Feijóo decidirà si allarga encara més la nova vida d'Alejandro Fernández.