BarcelonaPlou molt, a Barcelona. No hi ha ningú al carrer, i quedem, amb el company fotògraf, que anirem a fer un esmorzar de forquilla, vejam si trobem "algú". Anem a un restaurant sentimental. Abans l’ARA era al costat del Celler de Gelida. Els treballadors havien mig pactat, amb els amos, que després de la jubilació se’l quedarien. No va ser així, al final, i ells, tots ells, després de la feinada, van obrir un altre local. Es diu Santornemi. Són una cooperativa.
Me’ls trobo pelant alls tendres i faves. No hi ha tele, al local. Obren a dos quarts de nou i tanquen a les quatre. Plats del dia? Faves, xató, galtes... Bacallà, perquè és dilluns i els dilluns no hi ha peix. "Jo treballava a El Jabalí", m’explica un dels treballadors, l’Àlvar Albéniz. "També havia estat al Reina, t’hi havia servit...", fa. "Te’n recordes?" I sí que me’n recordo. En una altra vida, fa mil anys, anava els divendres, tota sola, al Reina, i demanava, invariablement, anxoves, formatge, foie i pa amb tomàquet amb cava. Després va treballar al Yamadori, i abans del Gelida al Taktikaberri. I, plegant-se de braços, fa: "Jo vaig estar amb l’ex de la meva germana al Centollo".
La germana de l’Àlvar, la Laura, l'ànima del lloc, m’explica més coses. Al local d’abans hi havia el Bernardo i la Lisa, que són filipins i ara han muntat un local que es diu El Bo d’en Bernat. "T’ho imagines?" És del mateix estil que l’antic Gelida. A la cuina, tothom riu quan els pregunto si han vist la compareixença del Pedro Sánchez. "A mi m’ha sortit al mòbil", diu un dels cuiners. "Però aquí estem per a altres coses". La Laura somriu i em posa una copa de cava. "Els polítics no saben res de l’hostaleria. A mi em va venir, l’altre dia, un noi de segon que no sabia la diferència entre un lluç i un rap".
La falsa dimissió
Arriba un home que deixa el paraigua a l’entrada. "Hola, senyor Bertran!", fan tots. A la cuina sento: "Vainilla i quefir!". Hi entro. El pastís de formatge i el tiramisú em semblen fora de sèrie. "Nosaltres parlem català, i és un gran què", fa un dels treballadors. I, tot ensumant la tripa, el capipota, les faves, penso que sí, que és un gran què. Quina expressió tan preciosa.
"Saps qui ha dimitit?", li pregunten, tots ells, al senyor Bertran.
"No, qui?", pregunta ell.
"Pedro Sánchez!", crida un cuiner. I llavors fa: "No, no. No ha dimitit! Al revés."
"No sé qui és!", exclama el senyor Bertran. I afegeix, mirant la pluja: "Bueno, me’n vaig a regar les plantes... Que em paguin la pensió, això és el que vull. Que la paguen des d'allà, no des d'aquí".
"No hem vist la compareixença de Pedro Sánchez –em diu un dels cuiners– perquè teníem feina". "Hi ha marge per ajudar la cuina des de la política? Sí. Però han de venir a aquests llocs, que no hi venen. Som uns pringats, això és així", fa la Laura. "Però portem l’hostaleria a la sang: de petits, a Pamplona, a menjar croquetes al bar. Què vols? Què voldries?"
Somric i demano. I menjo, esclar, contentíssima, una mica de bacallà amb espinacs i allioli gratinat pel damunt que és perquè hi cantin els àngels. "Aquí, quan algú parla de política, tothom canvia de tema", em diu un dels treballadors, i em torna a omplir una copa de cava. "Saps què passa? Que els dilluns és un dia fluix", m’expliquen. "Els dilluns ve sempre un senyor que de vegades es deixa la pinyata al lavabo". Es refereixen a la dentadura. "¿Me he dejao los dientes aquí?", es veu que els pregunta.
