Sánchez: una crisi personal que és política, i a l'inrevés
BarcelonaAl PSOE expliquen que la decisió de Pedro Sánchez de posar en quarantena la seva presidència respon a una crisi personal i no a cap càlcul polític. Aquesta argumentació, però, té una falla. I és que des del moment que Sánchez comunica aquesta crisi a la ciutadania mitjançant una carta, la converteix automàticament en un fet polític, en realitat un fet polític amb unes conseqüències extraordinàries.
Segur que Sánchez ha pensat en el precedent de la neozelandesa Jacinda Ardern, que va dimitir l’any passat després de confessar que s’havia quedat sense energia i que preferia plegar i dedicar-se a la família. Ardern, però, no es va donar cinc dies de reflexió. Simplement va prendre una decisió i la va comunicar: renúncia i convocatòria immediata d’eleccions.
El cas de Sánchez m’ha fet pensar en Tony Soprano, el boss de la màfia que pateix atacs d’ansietat i desmais, i que es tracta d’amagat per no soscavar la seva autoritat. Soprano sap que si se sap que el tracta una psiquiatra es mostrarà com un líder feble segons els vells codis de la màfia, i la seva vida penjarà d’un fil. Al mateix temps, també sap que no pot plegar perquè tota l’organització depèn d’ell.
Destapant la seva debilitat, Sánchez es mostra com algú humà, un valor que actualment cotitza alt en el mercat de la política emocional. El PSOE, però, sap que depèn del seu líder i ara busca la manera tant de convèncer-lo perquè no marxi com de treure el màxim profit electoral de la situació creada: polaritzar al màxim i reagrupar les forces. Amb mi o contra mi. I això només té un nom: política.
