El PSC guanya les eleccions i trenca la majoria independentista

BarcelonaLa travessa socialista pel desert es va acabar fa tres anys, però no ha estat fins ara que el PSC ha pogut celebrar una victòria de debò. Salvador Illa és l’únic que, sobre el paper, aspira a la presidència de la Generalitat, gràcies als 42 diputats que ha aconseguit aquest diumenge, que reforcen la primera posició que ja tenia al Parlament. Però el motiu pel qual podria tornar a haver-hi un president socialista a la Generalitat no són només els bons resultats del PSC, sinó, sobretot, la desfeta de l’independentisme.

Dels 74 diputats i el 51,2% dels vots que va aconseguir l’independentisme ara fa tres anys en una fita històrica a 61 diputats i el 43,6%. Un resultat que inclou Aliança Catalana, el partit d’extrema dreta que irromp a la cambra captant part del vot de protesta que venia de Junts, ERC i la CUP, els tres partits que han pilotat fins ara un Procés tocat de mort.

Per primera vegada des de la manifestació massiva de la Diada del 2012, els partits independentistes no sumen majoria al Parlament i la desorientació del moviment fa pensar en canvis a curt termini, alguns pendents des del 2017, quan la repressió de l’Estat va començar a fer dubtar els dirigents polítics dels passos que calia fer a continuació. “Haurem d’assumir responsabilitats individuals”, va expressar l’encara president de la Generalitat, Pere Aragonès, candidat del partit més castigat per la ciutadania.

Les eleccions municipals i generals de l’any passat van ser el preludi del que ha acabat passant uns mesos després, i ni tan sols la por de cedir la Generalitat a un president no independentista ha mobilitzat un electorat desencantat.

De fet, les dades de participació ajuden a entendre aquesta desmobilització. Respecte a fa tres anys, els municipis amb menys vots independentistes són els que més han vist créixer la participació i, en canvi, s’ha viscut l’efecte contrari en aquells que el 2021 van aglutinar més vot sobiranista. Un efecte visible ja a les 13 h i també a les 18 h en els avanços de participació. Quan quedaven dues hores per tancar els col·legis, la participació havia crescut dotze punts de mitjana en els 40 municipis menys independentistes del 2021 i cinc punts en les 100 localitats que menys vot sobiranista van sumar fa tres anys. A l’altra banda pràcticament no hi havia canvis.

Al final de la jornada, la participació provisional era del 58%, i quan es faci el recompte del vot exterior probablement baixarà per sota de les del 2006 i el 1992, que, excloent-hi les eleccions de la pandèmia, van fixar els pitjors registres al Parlament. Les catalanes, que durant el Procés s’havien convertit en les eleccions més importants per als electors, han tornat a perdre importància a les urnes i aquest cop, a diferència del que havia passat durant dècades, perquè els sobiranistes se n’han desentès.

Una estratègia de dues cares

Sense alternativa en el flanc independentista, totes les opcions passen per Salvador Illa, malgrat que ahir Carles Puigdemont es resistia a acceptar aquest escenari. Junts és l’únic partit sobiranista que ha crescut, tot i que ha quedat lluny de complir les expectatives generades al voltant del retorn de Puigdemont. Ahir l’expresident estenia la mà a ERC per pressionar plegats Pedro Sánchez.

El PSOE, és cert, continuarà depenent d’aquests dos partits –i de diversos més– per fer viable la seva precària majoria al Congrés, però difícilment acceptarà cedir la Generalitat a Junts i ERC, com ja apuntava ahir Illa, que farà un pas endavant per ser investit tan bon punt es constitueixi el Parlament. De fet, Esquerra se’n va desmarcar ahir mateix i va passar la pressió als dos principals partits de la cambra. “El PSC i Junts han guanyat. Els correspondrà gestionar la nova etapa”, va deixar dit Aragonès, insinuant el camí de la sociovergència per al país i el de l’oposició per a ERC.

“Per primer cop hem guanyat en vots i en escons”, celebrava ahir Illa, que va destacar com a “històrica” la victòria socialista, que, entre altres, dedicava precisament a Pedro Sánchez. El president espanyol tenia entre cella i cella les catalanes –els seus rivals l’acusen d’haver-se posat a reflexionar abans de la campanya per això– amb la intenció d’aconseguir un aval a la seva estratègia de negociació amb l’independentisme que tants maldecaps li està causant fora de Catalunya.

Una estratègia que ha tingut els efectes contraris en el partit que la va promoure abans que ningú. ERC va créixer en l’etapa postreferèndum fins a recuperar la Generalitat vuit dècades després de la derrota republicana a la Guerra Civil. Però quan la repressió ha perdut intensitat –a conseqüència de les seves negociacions a Madrid– els ciutadans li han retirat la confiança: ha perdut gairebé 200.000 vots i 13 diputats, que faran que Aragonès segueixi la recent tradició catalana dels presidents d’un sol mandat. Per la seva banda, la CUP, sense concretar cap estratègia i en un procés de refundació que encara no ha tancat, ha perdut més de la meitat dels diputats.

Les opcions d’investidura

La fotografia del pròxim hemicicle deixa tres majories possibles, totes tres amb el PSC com a principal protagonista. La primera és la més òbvia per les reminiscències de la dècada dels 2000. El tripartit suma. Per poc, perquè als comuns no els ha anat gaire millor que a ERC, però suma. Els republicans el volen evitar i fins i tot el voldria esquivar Illa, que podria atrevir-se amb un govern en solitari (o incloent-hi els comuns), però amb l’abstenció dels republicans en la investidura.

La segona és la del PSC i Junts, que ahir Puigdemont descartava del tot, malgrat que el futur del líder a l’exili ara és incert. I la tercera deixaria Illa en mans del PP i Vox –els populars van ser els altres grans triomfadors de la nit–, una majoria que el candidat socialista s’ha negat a explorar en campanya. Ell pretén trencar els blocs i sumar ERC i Junts a l’equació. Cap de les combinacions serà senzilla i a partir de demà les negociacions monopolitzaran la política catalana, que no tornarà a ser mai la mateixa.