Puigdemont per Catalunya i la idiosincràsia de l'espai (post)convergent

BarcelonaAquesta setmana s’ha conegut el nom de Junts pel 12-M. Junts+Carles Puigdemont per Catalunya és com els juntaires han batejat la nova marca electoral per a la pròxima cita a les urnes. Unes sigles que criden l’atenció perquè incorporen el nom i el cognom del seu màxim líder.

Ara bé, aquesta fórmula no és nova, i Junts també la va utilitzar les passades eleccions municipals a Barcelona amb Xavier Trias. En tots dos comicis, la lectura que fa el partit és òbvia: els seus caps de llista tenen una marca personal molt més forta que la mateixa formació. Cosa que, per exemple, no passava amb les eleccions espanyoles en què Junts estava liderat per Míriam Nogueras. En aquesta cita electoral no hi va haver afegits. 

La crítica més fàcil al partit és l’excés de personalisme. No és habitual que les formacions portin el nom del seu líder en les marques electorals, ja que la majoria dels partits s’enquadren en tradicions ideològiques més o menys constants en el temps. El PSC en la tradició socialista, ERC en el republicanisme, i el PP en la dreta conservadora –o en algun cas liberal–. Ara bé, Junts no és això, ni tampoc ha estat aquesta la seva tradició política. Convergència, els agradi o no als juntaires, forma part de les seves arrels polítiques, ja no era això. Al contrari: ho volia ser tot alhora per aglutinar al màxim de sensibilitats possibles. Era un partit construït al voltant d’una persona, Jordi Pujol, que amb el seu fer des del Palau de la Generalitat va anar omplint de contingut el que volia dir ser convergent. Per aquest mateix motiu, la formació entra en col·lapse amb la confessió de Pujol el 2014. És un torpede a la seva identitat que acaba amb la seva extinció, malgrat que en aquell moment Artur Mas ja s’havia consolidat com a màxim líder del partit. El seu gran actiu, doncs, també va ser alhora la seva gran debilitat.

El pes del líder forma part de la idiosincràsia de l’espai convergent i postconvergent. De fet, només quan hi ha un líder fort supera les seves tensions internes. La fundació de Junts està gairebé tan lligada a Puigdemont com en el seu dia va estar lligada Convergència a Pujol. Però hi ha com a mínim una diferència: la de CDC va ser una marca sòlida, que va governar Catalunya més d’un quart de segle i que va ser un reclam electoral fins al 2012, quan la seva cotització va caure en picat per les retallades i la corrupció. Junts, en canvi, és una marca jove amb una acció política vacil·lant i amb una identitat encara en construcció. Des de fa sis anys que es comporta com un pèndol entre la duresa i el pragmatisme.

Per això són rellevants les cares que acompanyaran Puigdemont a la llista. L’expresident ha volgut edificar la seva pròpia plataforma pel 12-M, amb la idea de trencar les fronteres de partit. En funció de qui incorpori, estarà modelant de nou la identitat de la formació. Els convergents clàssics que hi ha dins de Junts recelen de la idea de repetir l’operació del 2017 –quan Puigdemont va farcir més de la meitat de la candidatura de persones alienes a la política–, però l’expresident vol simular transversalitat. Això no dependrà dels acords que signi amb formacions que no tenen implantació –com l’anomenat acord de Vernet–, sinó dels perfils que pugui atreure a la seva candidatura. Per ara, l’entorn de Puigdemont pensa en dones del món econòmic.

Els detalls

Salvador Illa no només és un aficionat a les maratons, sinó que aquesta setmana també s’ha demostrat amant dels gossos. Així ho va exhibir a Escòcia, on va ser de viatge aquesta setmana i en un pub va fer amistat amb un gos d’aigua i els seus propietaris. Tant és així que la seva foto (amb el gos) va acabar a les xarxes socials. “Encantat de conèixe't”, va piular el cap de llista dels socialistes.

La "Catalunya real" que acostuma a defensar el PP sembla començar i acabar a l'hotel Gran Marina Barcelona, a tocar del port. Rajoy i Casado hi acostumaven a fer els seus actes quan visitaven el Principat. I ara també Feijóo, que va ungir Alejandro Fernández com a cap de llista dels populars del 12-M des d'allí. Des de la mateixa sala, de fet, des d'on Fernández l'havia desafiat només sis mesos abans.