MadridGran part de les interpretacions que hem pogut llegir o escoltar sobre els resultats del 12-M són sobretot anàlisis dels desitjos personals de cadascun dels protagonistes. Aquí tothom porta ulleres, i la visió de la realitat depèn de la graduació i les diòptries. Salvador Illa ha aconseguit un molt bon registre, no hi ha dubte, però té un problema greu, i és que ha perdut el sidecar de la moto. ERC ha topat amb un arbre, i encara que el PSC no ha sortit de la carretera per la col·lisió lateral, el seu company de viatge per a la nova volta al circuit democràtic, el cap de llista republicà, Pere Aragonès, se'n va cap a casa. És un preu injust. Paral·lelament, el PSOE juga fort per Illa i ja li ha posat una corona de llorer, aclamant-lo com el gran vencedor de la cursa. Però els problemes no s'han acabat, ni de bon tros. El sudoku segueix sent ben complicat. Puigdemont continua pretesament en carrera, cofoi perquè Junts té tres diputats més.
Les peces, no obstant, no acaben d'encaixar perquè el líder de Junts ja no pot aspirar a una majoria independentista que no existeix i, per altra banda, està pendent de l'efectivitat d'una llei d'amnistia que ja veurem si es pot aplicar sense que els jutges hi posin inconvenients. Ho podrien fer per la via d'un recurs d'inconstitucionalitat o amb una qüestió prejudicial presentada davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En teoria a Puigdemont li convé fer bondat fins que quedi clar en quins termes podrà beneficiar-se de l'amnistia. Una bondat relativa, almenys. Amb aquests resultats de les autonòmiques la pretensió de ser investit novament president de la Generalitat no deixa de ser un punt provocativa. Va tenir gràcia que després d'haver marxat del Govern i d'haver criticat intensament els republicans, l'expresident de la Generalitat fes comptes ahir sumant els seus diputats als d'Esquerra per dir que eren més que els 42 parlamentaris dels socialistes.
Si la direcció d'ERC entra en pànic i dona un altre cop de timó, aquesta vegada per tornar a hissar la bandera de la confrontació, al president del govern espanyol li faran falta més de cinc dies per meditar com sortir del nou laberint. Podem anar consumint la legislatura amb decisions com la de reconèixer l'estat palestí o convidant el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, perquè vingui a Madrid a signar un acord bilateral de seguretat. Òbviament, no frivolitzo sobre cap d'aquestes iniciatives, que són prou importants. Però és igualment evident que també ens convé aprovar algun dia uns pressupostos de l'Estat, o senzillament aclarir d'una vegada qui es dedica a robar el coure per treure partit de les jornades electorals, o si a partir d'ara en lloc de subvencionar els tractaments bucals pagarem amb diners públics les ulleres –com ha proposat la vicepresidenta i líder de Sumar, Yolanda Díaz–, ambdues coses importants per a la salut.
Puigdemont, com Aragonès
De totes les sortides possibles, la menys aconsellable és la de la repetició electoral. Ho hauríem d'evitar, encara que només fos per impedir que desaparegui tot el coure de Catalunya i hàgim de renunciar a utilitzar la xarxa de Rodalies per diversos anys. Si en lloc dels càlculs de conveniència política partidista el que impera és la responsabilitat, ara l'aposta no pot ser altra que la d'investir Illa sense signar-li xecs en blanc. Puigdemont va dir que si no era president, plegava. Un cop amnistiat, el líder de Junts podria anar a fer companyia a Aragonès, amb els mateixos privilegis d'un expresident de la Generalitat. No seria el triomf somiat, però tampoc la ruïna personal dels trenta anys de presó que demanava la Fiscalia per als principals dirigents del Procés, una proposta política que molts veuen a Madrid com definitivament acabada. El futur d'Illa és incert, però el de la versió 2017 de l'independentisme és a curt termini inexistent. Sempre queda la possibilitat de tirar a terra les columnes del temple, però millor que cuidem aquesta democràcia inestable. De moment, és la que tenim.
