El problema ara és dels altres
L'Estació del Nord de Barcelona és un lloc de pas sense cap història: Esquerra Republicana segueix les nits electorals des d’aquí perquè els resulta funcional. Els militants i els càrrecs electes que van arribant se saluden neguitosos els uns als altres amb una barreja de violència i desesperació, com si l’interlocutor tingués una possible culpa de la patacada i alhora una possible solució. La magnitud de l’ensulsiada ajuda a espolsar ben aviat les teories de la conspiració sobre l’autoria de l’incident de Rodalies i els efectes de la baixa participació que han circulat al llarg del dia, i es va obrint un abisme sense fons de responsabilitat pròpia. La primera política que parla amb l’estol de mitjans és la diputada Raquel Sans, que abans que comenci l’escrutini ens diu que intueix que no serà una bona nit per a Esquerra Republicana. No fa cara de sorpresa. Fins i tot es pot percebre un cert alleujament, militants que porten tota la campanya aguantant-se les ganes de trencar el somriure impostat que per fi poden reconèixer que fa temps que tot va malament. La grisor de tota la campanya, que potser és la de tota la legislatura, es converteix en un coixí d’apatia ideal per entomar la nit d’avui.
Surt Pere Aragonès i la força dels aplaudiments és irreal. El president demostra que la manca d’èpica que tan malament va per guanyar sí que té un bon perdre. Com una clau de judo, Aragonès entoma el dolor per la derrota i el converteix en un desafiament perquè els que han guanyat s’ofeguin en les mateixes crítiques que han fet als republicans. Ho corrobora un esclat d’aplaudiments espontani quan Aragonès diu que ara toca anar a l’oposició. El discurs busca posar el PSC i Junts en un mateix sac i reptar-los a ells a liderar una nova etapa. La lleugera ràbia en la inflexió insinua que no ha guanyat un model alternatiu, sinó el soroll, els personalismes, i una certa ingratitud amb la població que “no ha sabut valorar” el govern republicà. Surten els 93 anys d’història d’ERC, i una menció a la militància i als òrgans de direcció del partit, que fan de malla per col·lectivitzar el fracàs malgrat que avui Oriol Junqueras no dirà ni una paraula. El partit sencer buida l’escenari i desfilen amb els ulls encesos, dolguts, però amb la sensació que el problema ara és dels altres.
