PP: el candidat "sense tuteles" que depèn de Madrid
Barcelona“Solo te pido, solo te pido, que me hagas la vida agradable, si decides vivirla conmigo”. Fa quatre anys, en nom de la convivència, Alejandro Fernández li cantava a Quim Torra aquesta tonada de Manolo Escobar. El partit tenia quatre diputats i l’home que s’havia guanyat el seu primer titular per versionar Lady Gaga sobrevivia a la irrellevància parlamentària a cop d’humor. A poc a poc, i amb una oratòria agradable que escasseja en aquests dies de parlamentarisme llegit i pla, Ale-Ale-Jandro ha remuntat i es prepara per multiplicar els seus resultats. La seva candidatura, però, ha estat en dubte: tot, perquè Alejandro no és d’un partit qualsevol, és del Partit Popular.
El PP, com qualsevol partit gran, està fet de contradiccions. I ja no és que Feijóo negociés amb Junts –motiu de la crisi amb Fernández–, és que n’hi ha en tots els temes: ara tothom és terrorista, però qui va anomenar ETA moviment basc d’alliberament va ser Aznar; prometen que no amenacen periodistes mentre ho fan; que la justícia és independent mentre envien whatsapps per controlar-la per la porta del darrere… Un clàssic de la política, i mal de tots: els partits diuen una cosa, fan la contrària, i asseguren que els mentiders són uns altres.
La contradicció més problemàtica per a Fernández és que pot ser el millor candidat, que sempre dependrà de qui mani al PP. “Soc un home sense tuteles”, deia aquest agost. I per deixar-li clar que des de Madrid no ho veien igual, pocs dies després que es convoquessin eleccions, el vicesecretari del partit, Elías Bendodo, va venir a definir-lo com un home de palla: “El millor candidat a Catalunya és el president Feijóo, amb independència que hi hagi evidentment un cap de cartell”.
El fenomen no és nou: ha passat de Josep Piqué a Xavier García Albiol passant pels germans Fernández Díaz. Que Feijóo l’ungís finalment només és una petita treva que pot esclatar en el moment que als populars de Madrid els interessi defenestrar-lo. Potser per evitar-ho, en els moments difícils Alejandro Fernández pot acostar-se a Feijóo i cantar-li aquella vella tonada de Manolo Escobar: “Solo te pido, solo te pido, que me hagas la vida agradable, si decides vivirla conmigo”.