El padró, una obligació i un dret ple de traves

BarcelonaFa anys que el Síndic de Greuges i les entitats socials adverteixen de les traves administratives que ajuntaments catalans de tots els colors posen per empadronar els veïns que no tenen permís de residència ni un domicili fix o que viuen rellogats en habitacions. Bàsicament, a l’hora de demanar el registre al padró, els afectats es troben amb un catàleg de requisits diferents a cada consistori: des de la titularitat de l’habitatge o el contracte de lloguer fins al nombre d’ocupants, passant per la cèdula d’habitabilitat o per disposar d’una autorització per residir al país. 

Malgrat la diferència de criteris, la llei de règim local del 1985 és molt clara i estableix que l’empadronament és alhora un dret i una obligació tant per a veïns com per a l’administració municipal. De fet, es tracta de les poques lleis que obliguen les dues parts –administració i administrats– a exercir el dret. Sobre el paper, els funcionaris no poden jutjar la situació dels que volen empadronar-se, com tampoc les condicions de l’habitatge en qüestió, així que haurien d’acceptar la sol·licitud i registrar-la.

Des del 2019, el síndic ha rebut 252 queixes per les traves al padró, la majoria de Barcelona (29), Martorell (27), l’Hospitalet (24), Piera (10), Mataró (10) i Tarragona (6), i la Direcció general per a la promoció i defensa dels drets humans de la Generalitat 189. Són números petits perquè entre el col·lectiu afectat hi ha por de queixar-se o desconeixement de la llei.  

Quines són les traves principals? En la majoria dels casos, segons les ONG i el Govern, es tracta de demanar més i més paperassa o de no respondre passats els tres mesos de rigor. En definitiva, es busca que els veïns desisteixin en el seu intent d’empadronar-se. En aquests casos, es tracta de persones que per norma desconeixen els processos i circuits burocràtics, la lletra de la llei i els seus drets o que, fins i tot, no saben la llengua del país per poder explicar-se bé. A l’altra banda, els consistoris no solen tenir intèrprets d’idiomes. Així, un tràmit que hauria de ser automàtic es pot allargar mesos, i fins i tot es donen casos en què els veïns que no s'empadronen se'n van a una altra localitat per provar-hi sort.

En l’última dècada, arran de la crisi i també per la pandèmia, han augmentat el sensellarisme –al carrer o en habitatges no dignes– i les persones que han de compartir habitatge fora del cercle familiar. Les entitats que acompanyen aquests col·lectius vulnerables es queixen que els ajuntaments són reticents a fer servir la fórmula legal que es coneix com a domicili fictici o sense domicili fix i que consisteix en registrar-se en un habitatge diferent del real. És una figura pensada per protegir les persones més vulnerables, ja que es tracta de registrar-les en una adreça d’una entitat social o directament a l’ajuntament per deixar constància oficialment de la residència al municipi. D'aquest apartat també es poden beneficiar els llogaters a qui el propietari no vol fer un contracte o a qui simplement no autoritza a empadronar-se per no perdre la prestació social, per exemple. 

Des de l'ens de la Generalitat són conscients de les dificultats per denunciar penalment els incompliments, perquè els ajuntaments no deixen constància escrita de la negativa a empadronar, tot i que hi ha el precedent de Premià de Mar, i obren la porta a la via administrativa. Per això aposten per arribar a un "pacte entre consistoris per igualar a l'alça els criteris exigits" i, d'aquesta manera, "evitar greuges" i efectes crida. Entre les entitats hi ha qui també veu viable castigar els ajuntaments rebels excloent-los d'algun tipus de subvenció.

¿Els ajuntaments han d'inscriure tots els residents al padró municipal? ¿La Generalitat ha de pressionar perquè ho facin?