BarcelonaArribant al Mercat de Galvany –vaig a veure si hi ha “ambient” de primer dia d’eleccions– penso que la ciutat de Barcelona s’ha llevat grisa, que fa fred, i que tothom, doncs, trisca molt de pressa. Un jove amb gorra de beisbol i, al damunt, la caputxa de la dessuadora, arrossega un carretó amb tot de capses de porexpan, que deuen dur peix. Una mica més amunt del Panchito, que està tancat, hi ha aparcada una furgoneta de l’establiment Avinova (“Aviram, foie, caça...”), just tapant la botiga més preciosa del carrer: Electricitat F. Valls, fundada el 1814. Cent anys després d’una de les últimes derrotes.
Passo entre les parades de fora, on venen davantals, paelles... i travesso per arribar-me als llocs de menjar. En aquest mercat hi ha tauletes on es pot fer esmorzar de forquilla o vermuts, amb vi i cava a copes. No hi ha turistes. Demano un tallat a la barra d’un dels bars, per buscar conversa. Però passa una cosa: abans, hom s’asseia cinc minuts en una barra i en aquells cinc minuts fullejava el diari o enraonava amb els altres clients i amb els cambrers. Quatre paraules sobre el temps, sobre el futbol, sobre els polítics. Però avui, amb els mòbils, als bars s’hi enraona poquíssim. Tothom té un whatsapp per contestar. A les botigues, passa el mateix. Pago i m’acosto a una de les fruiteries (mare meva, ja hi ha préssecs!). Una dona parla per telèfon: “Saps què passa? Que estic molt angoixada. Necessito un dia entre setmana, com abans”, diu. I s’interromp per demanar, però no penja. La venedora aprofita per pelar alls tendres en un cossi de plàstic. “Bon dia!”, em diu. I afegeix: “Les nespres ja són molt bones. Els albercocs encara no”. La ruca, els canonges, les fulles d’enciam variades, pel que veig, venen de Navarra.
Vaig cap a les peixateries. “Hola!”, em saluda l’Albert Madir, de la peixateria Brunet, quan em veu amb la llibreta i el bolígraf. “Què ha passat amb el Pedro Sánchez?” Des de la parada de més enllà, una peixatera s’uneix a la conversa: “Pedro Sánchez diu que està molt enamorat de la seva dona! No que l’estimi, eh? Que està enamorat!” M’hi acosto. Es diu Veri Gisela Jerezano. Té una peixateria, i al davant de la seva, hi ha la del seu home, l’Abel Ramos, que somrient diu: “No som competència. Treballem per les nostres filles. Som una sola caixa!” I afegeix: “Vols que et digui què passa amb les eleccions? A mi, que m’enganyin els altres, mira. I et dic una cosa: els altres no enganyen. Però que m’enganyin els meus... Soc com l’Albert Pla, jo. Si dic el que penso me’n vaig a la presó”. L’Albert se’ns acosta i fa: “Aquí ens ho passem bé. Hi ha catxondeo! Fixa’t que aquell d’allà –i assenyala un altre peixater– és de Vox! No t’amaguis, no! Digues què votes”. Ell em mira rialler: “No li facis cas. Que jo no he votat mai!”
L’Abel mou el cap: "Jo... Saps què passa? Que vaig anar a les manis amb les nenes i... Va ser el dia més trist de la meva vida, aquest de la proclamació de la República i l’espantada de després. Va ser tan trist. Ara proclamo, ara me’n vaig. Aquí us quedeu. Fa molt que aguantem les burles de tothom. Et diuen «Ets un palanganes» i clar, tenen raó... Fins avui aguanto". “Però això del Pedro Sánchez... –insisteix la Veri– Què? Es retirarà?” Em miro els déntols, les gambes, quina preciositat, quines ganes de comprar-ho tot. Penso que Pedro Sánchez ha contraprogramat el deixatat inici d’eleccions.
