La Lola, l'àvia de Jéssica Albiach: la dona nascuda per ser artista que mai va deixar de cuidar dels seus

Barcelona"Si hagués nascut ara, seria artista", explica Jéssica Albiach quan parla de la seva àvia materna, la Lola. La recorda cantant per casa, omplint d’alegria la llar. "Sempre cantava. Especialment cançons de Concha Piquer. Era d’aquelles que, si anaven a una boda, es posava a cantar", recorda la candidata de Podem a les eleccions, que guarda un record dolç d’aquella dona amb qui va passar tantes hores. "La mare em va tenir molt jove i es va separar molt jove. Com treballava, jo passava moltes estones a casa dels meus avis. L’àvia Lola i el seu marit, l’Antonio, vivien amb la meva besàvia en una d’aquelles cases on hi havia alegria. La Lola es feia amb les veïnes, tenia la porta oberta", rememora sobre la casa de València on va passar tants dies.

Les arrels, però, eren més al sud. La Lola era nascuda al Pinós, un poble del Vinalopó Mitjà, a Alacant. Buscant una millor vida, la família va marxar a València, on la Lola va "treballar a cases" per guanyar diners. Per tirar endavant, va netejar, cuinar o cuidar criatures a les cases on hi havia diners, quadres bonics i moltes cambres. Les cases on tanta gent de poble entrava per treballar. "Va néixer el 1936. Recordava la pobresa posterior a la guerra, els anys de l’estraperlo, la gana, com es van haver de buscar la vida", recorda Albiach. A València, la Lola es va casar amb l’Antonio, d’Alcoi. Plegats, van aixecar una família, decidits a tenir el seu propi negoci. "Primer una drogueria i després un taller de marcs", explica Albiach. Suant molt, van poder tenir la seva casa, la seva feina i també la "barraca", com en deien ells, a una mitja hora de la ciutat, una caseta al camp per passar-hi els caps de setmana. Una casa de què Albiach guarda records com la fotografia que il·lustra aquest article. La barraca on, anys més tard, la neta passava estones aprenent de l’àvia. I l’àvia, aprenent de la neta. "Va anar a l’escola fins als 11 anys, quan va posar-se a treballar. Sabia llegir i escriure, sumar i restar. I multiplicar per una xifra, així que jo li ensenyava a multiplicar per més xifres. Sempre volia aprendre més", afegeix.

La Lola va morir el 2011, l’any en què Albiach havia marxat a viure a Barcelona per fer un màster. "Tenia càncer, cada cap de setmana baixava per veure-la. L’estiu que ens va deixar vaig poder acomiadar-me d’ella. Fins al final, tenia cura de mi. Em feia tuppers. Els darrers mesos sempre m’hi posava kiwis i jamón de York", recorda Albiach, que associa l’olor del sabó Moussel a l’àvia Lola. I també el gust de les "creïlles amb vinagreta, les amanides de patata que preparava". "El seu aniversari del 2011, el 10 d’agost, les va fer per darrer cop, com si fos un comiat", conclou la candidata dels Comuns, que fa poc, al Pinós, va retrobar amigues de la infància de la Lola. La recordaven com una dona que sempre cantava i somreia, per descomptat.