L'últim ball de Ciutadans

BarcelonaVivim una època en què totes les històries són susceptibles de ser comercialitzades. L’auge de les plataformes digitals i la seva necessitat d’oferir contingut nou i, de vegades, de qualitat les porta a explorar sovint el terreny dels documentals sobre moments concrets de la història recent. En el món del futbol, per exemple, s’ha recreat des de dins la temporada del triplet del Manchester City o la menys lluïda experiència de Xavi a la banqueta del Barça. En el ciclisme, l’equip Movistar ha mostrat com un esport de tanta exigència física no comporta necessàriament la mateixa exigència tàctica. En política, han documentat les campanyes que van portar Barack Obama o Donald Trump a la Casa Blanca i, recentment, el dia a dia de Pedro Sánchez a la Moncloa. Però segurament el documental més icònic sigui el de l’última temporada de Michael Jordan als Chicago Bulls.

The last dance va ensenyar el millor i també el pitjor d’un dels millors equips de la història de la NBA, comandat pel GOAT, com agrada als nord-americans d'etiquetar les llegendes. Tothom sabia que la 97/98 seria l’última temporada de Jordan i de bona part d’aquells jugadors junts, i a algú se li va acudir la idea de gravar-ne totes les interioritats per si algun dia calia ensenyar-les al món, encara que acabés sent 20 anys després. Salvant tot un oceà de distàncies, aquest 2024 assistirem a Catalunya a un altre últim ball, sense GOAT i probablement sense final feliç: si no hi ha sorpresa majúscula, Ciutadans afronta l’última campanya electoral abans d’abaixar la persiana.

Seria sorprenent que fos TV3 qui s’encarregués del documental. Ciutadans l’ha definit durant tots aquests anys com un “instrument de propaganda”. Tampoc sembla probable que la llengua que s’hi emprés fos el català. Podria ser bilingüe, com reivindicaven sobretot al principi, tot i que és més factible que es triés el castellà, l’idioma que es van conjurar a protegir de la “persecució” que pateix a Catalunya. I a diferència dels Bulls, no hi podrien sortir els seus millors jugadors: en absència d’Albert Rivera i Inés Arrimadas (i de tants altres que han acabat marxant), serà Carlos Carrizosa qui es jugui les pilotes calentes.

La caiguda des del cel

Hauria estat un final encara més cruel si Arrimadas hagués acceptat l’oferiment del PP per fer campanya amb ells. És clar que quan l'hi van proposar, els populars encara negociaven l’absorció de Cs, que aquesta setmana ha quedat descartada. Encara li quedaran les europees del juny, però si Ciutadans va néixer a Catalunya, els seus dirigents han decidit que sigui a Catalunya on mori amb les seves sigles. Les que li van permetre fer-se un forat al Parlament el 2006 i capitalitzar la seva bel·ligerància discursiva contra el Procés, la immersió lingüística i el nacionalisme. El català, esclar. Ara ja fa temps que han perdut la influència especialment mediàtica que un dia van tenir, però no fa pas tant que van guanyar les eleccions catalanes, les del 155. Les enquestes –aquesta mateixa setmana la del CEO– no donen gaire marge de dubte: en menys de set anys passaran de ser el primer partit del Parlament a desaparèixer de la cambra.

Els detalls de la setmana

Aquesta setmana hem sentit la proposta del Govern per resoldre el dèficit fiscal de Catalunya. En lloc de pacte fiscal l’ha anomenat finançament singular, però no és pas un nom nou. El 2012 va ser el PP qui el va triar en el seu congrés a Catalunya per defensar l’ordinalitat del model i limitar la solidaritat territorial. Als populars catalans els van esmenar la plana els seus companys de partit a Madrid.

Ha començat el ball d’enquestes sobre les eleccions del 12-M. De moment, totes apunten que el PSC parteix del primer lloc i que Junts i ERC s’estarien disputant el segon. Ara bé, en circulen tantes a les xarxes que el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, s’ha fixat en una de l’ICPS que sembla donar la victòria a ERC. El director de l’estudi li va haver de recordar, però, que l’enquesta es va fer la tardor passada.