BarcelonaEl PSOE va entrar en xoc la setmana passada amb la carta de Pedro Sánchez, va respirar alleujat dilluns amb la seva compareixença i ara comença a preguntar-se què coi ha passat, perquè encara ningú ha entès res. El partit es va obrir en canal dissabte passat i es va presentar davant l’opinió pública com una organització dependent d’una sola persona en un espectacle amb tocs d’histerisme. Una persona que, a més a més, actua al marge dels òrgans del partit, fins i tot del seu equip de confiança, i aspira a una comunió directa amb la ciutadania d’aires messiànics que fa posar els pèls de punta als dirigents més seriosos i refractaris a qualsevol sortida de to. De sobte han vist que sense Sánchez no hi ha pla B, i que el partit no pot ser sotmès un altre cop a una situació similar.
A més a més, a Madrid s’ha produït una pèrdua de confiança entre els periodistes i la Moncloa que costarà de reconduir. Molts es van arribar a creure que realment Sánchez estava destruït i volia plegar, perquè això era el que transmetien les fonts més properes, i ara se senten enganyats, perquè a mesura que passen les hores cada cop menys gent es creu que Sánchez tingués cap voluntat de plegar i cada cop més gent creu que el que buscava era canviar la conversa pública i generar una onada de solidaritat cap a ell.
El problema és que aquest tipus de maniobres han de resultar molt creïbles per ser efectives, i la línia que separa el drama sincer de la farsa i el mem és molt fina. Si s’acaba imposant la sensació que tot ha sigut una jugada més de Sánchez, l’onada d’adhesions se li pot girar en contra i tornar com un bumerang.
