L'espanyolització de Catalunya
BarcelonaNi Felipe González ni José Luis Rodríguez Zapatero van aconseguir el que ha aconseguit Pedro Sánchez: que Catalunya votés en unes eleccions catalanes com si fossin unes espanyoles i situessin el PSC com el partit que, ara mateix, no només guanya amb comoditat, sinó que representa la centralitat i reuneix els suports dels sectors més estratègics del país. I que a més ho hagin fet en un moment especialment oportú. A unes setmanes d’unes eleccions europees que el PP ha plantejat com un plebiscit sobre Pedro Sánchez. Catalunya és avui el bastió del sanchisme després d’un procés extraordinàriament ràpid d’espanyolització electoral.
La gran pregunta és si aquesta espanyolització és conjuntural, amb l’objectiu de reforçar un govern que fa de dic davant l’amenaça de la dreta, o si és estructural, és a dir, si s’ha acabat el temps del vot dual i del repartiment del poder entre dues o més forces. Hi ha una dada que és especialment preocupant per a l’independentisme: la pujada del PSC no s’ha produït per un procés de concentració de vot unionista, com va passar en el seu dia amb Cs, perquè la resta de forces espanyolistes, i singularment la dreta, també creixen. La dreta espanyolista solia ocupar una vintena d’escons al Parlament, i a partir d’avui en seran 26. Aquesta fita és més històrica fins i tot que la victòria del PSC, que ja havia obtingut en el passat una xifra similar de diputats.
Aquesta pujada espectacular del PP és també una bona notícia per a Alberto Núñez Feijóo, que ho podrà vendre com un gran èxit. Però la fotografia que queda és que Catalunya continua sent el gran obstacle que impedeix a la dreta espanyola arribar a la Moncloa. La novetat d’aquesta nit és que a Catalunya, tot i ser el principal bastió sanchista, la dreta espanyolista ja no hi és extraterrestre. Suma 26 diputats, que si estiguessin en una sola formació serien la tercera força política.
Per tant, aquesta espanyolització política de Catalunya, resultat d’una ressaca molt mal païda del procés independentista, pot acabar sent també la porta d’accés de Feijóo a la Moncloa. Per què? Doncs perquè la força combinada de l’independentisme més el bloc PSC-Comuns retrocedeix en el seu conjunt, i al polític gallec només li van faltar quatre escons en l’intent del 23-J.
El resultat de les catalanes, doncs, ofereix una bona notícia per a Pedro Sánchez a curt termini, ja que el reforça davant de les europees i és un aval a la seva política d’apaivagament a l’independentisme, però també resulta que a llarg termini qui pot acabar recollint els fruits d’aquesta estratègia és Feijóo.
Resistència de Vox
El que també demostra el resultat del 12-M, però, és que Vox ha vingut per quedar-se. Mantenir els onze diputats en un context de forta recuperació del PP és una heroïcitat per als d’Ignacio Garriga, i demostra que hi ha un electorat fidel, més enllà de la conjuntura de cada moment. Feijóo, doncs, ho tindrà difícil per aconseguir a les europees la concentració de vot de les generals. I això voldrà dir que el seu pla a mitjà termini, l’absorció del vot d’extrema dreta, està condemnat al fracàs.
Després de celebrar la victòria, Sánchez haurà de tornar a enfrontar-se a la seva geometria diabòlica i a la difícil governabilitat catalana. Però, de moment, qui té la paella pel mànec és ell.