El José Antonio, l'avi d'Alejandro Fernández: el socialista asturià que tenia un cavall negre gegant

BarcelonaQuan l'Alejandro Fernández recorda el seu avi matern, José Antonio Álvarez, va suavitzant la veu. Primer parla d'ell de forma didàctica, com a bon orador que és, però de mica en mica els records s'imposen i amb ells, les emocions. "El vaig estimar molt tot i que ens va deixar quan jo tenia 13 anys. Ell sempre va viure a Astúries, però ens venia a veure a Tarragona. I va ser en una d'aquestes visites que va morir, el 1989, quan era amb nosaltres. Estava malament dels pulmons" recorda. "Sempre va tenir cura de mi, tot i que quan ja era un nen, ens discutíem una mica de política" afegeix. "És que jo ja començava a ser més de dretes i ell... doncs ell era molt d'esquerres" diu amb una rialla. Moltes famílies prefereixen no parlar de política per evitar la trencadissa. A casa dels Fernández no passava, mantenien la cordialitat tot i veure el món de formes diferents. "El meu pare era de dretes i sempre discutien sobre política. I jo vaig sortir al pare, però a l'avi me l'estimava molt, teníem una relació molt especial" afegeix el candidat del Partit Popular.

L'avi, el José Antonio, era un marrec de tot just 18 anys quan va començar la Guerra Civil. Llavors ell ja era socialista, així que va ser al bàndol republicà, condemnat a la derrota. "Va estar a llistes negres i no ho va passar bé, però veient com va ser la guerra va tenir sort de no ser afusellat" diu el seu net, que amb orgull afegeix que quan va arribar la democràcia, l'avi va arribar a ser alcalde de la petita aldea asturiana on va viure sempre, Dolia, al municipi de Belmonte. "Hi devien viure unes 40 persones" diu l'Alejandro. Ara, la xifra és de tot just 20 habitants en aquest paratge situat al camí ral de Puerto de la Mesa, sobre una vella calçada romana. Un espai preciós, rural, on Fernández recorda anar els estius per veure l'avi amb les vaques, "ja que vivia d'això, de les vuit o nou vaques que tenia". D'aquelles visites recorda els callos amb patates que feia l'àvia Maria, la dona del José Antonio, que va viure fins als 95 anys. I aquell caminar lent de l'avi quan anava a segar la gespa, ja que era coix. "Amb vuit anys va tenir una pòlio molt agressiva. Va estar dos anys al llit, sense poder-se moure. En aquella època t'enguixaven la cama durant la malaltia i et quedava més curta. Tenia una cama 20 centímetres més curta. Així que era conegut com el coixu de Dolia" afegeix, fent servir la paraula en asturià.

"Penso molt en ell. No va poder estudiar, però era un home llest i treballador. Un exemple de superació. Va tirar endavant els quatre fills, treballant fort sempre. El recordo amb afecte, per a mi quan era nen era impactant veure'l al camp, perquè tenia un cavall negre molt gros. Aquell cavall m'impressionava" conclou. ¿Com no quedar-te impressionat quan ets un nen de ciutat i tens un avi amb un cavall negre gegant?